La frase ha estat utilitzada en múltiples sentits; però sempre conflueix en una mateixa idea: el problema no està en els grans acords, sinó en la minuciositat dels detalls, en les petites clàusules, en la lletra petita, en allò que pot llegir-se entre línies. I és evident que la facultat de llegir entre línies és un aprenentatge llarg i costós. No sempre se n'aprèn a l'escola. Imaginem-nos un mestre que de dotze a una del matí digués als seus alumnes: Ara farem pràctiques de llegir la lletra menuda, perquè la lletra grossa ja la sabeu. Però hi ha qui no arriba a aprendre'n mai, de llegir. Ni la lletra gran ni la lletra petita. És una mancança greu. No es pot anar pel món sense saber llegir la lletra petita. L'altre dia, la meva veïna, perquè li havien dit que en la lletra menuda està l'intríngulis de la vida, el misteri que et permet entendre la realitat, va decidir posar-se llegir el prospecte d'un medicament. Em va dir: "Mira que ho és, menuda, aquesta lletra i bé que m'esforç a llegir-la". Al final del dia havia omplert un quadern d'anotacions dirigides a entendre les polítiques dels governs de torn. Havia cercat els detalls i els havia trobat.

Pens ara que aquells que dediquen la seva vida al regiment de la cosa pública haurien de tenir presents els detalls, perquè, que no ho oblidin, en els detalls s'amaga el mestratge d'una acció humana. I el detall està en un gest, en el fragment quasi desapercebut d'una obra d'art. El detall està en la capacitat de crear la il·lusió per la vida a través dels petits, minuciosos actes que aporten a la supervivència -tanmateix tots som uns supervivents-, saba renovadora, tendresa, entusiasme, vigor.

El diable és en els detalls, en les petites gosadies. I he de dir que la naturalesa es preocupa de manera poderosa de confirmar-ho. Sherlok Holmes, el gran detectiu cerebral, inquiet, alt i prim, de nas ganxut i irònic, diu: "Vós sabeu, Watson, que no hi ha cap òrgan del cos humà amb més personalitat que les orelles. Totes les orelles humanes són diferents unes de les altres", la qual cosa vol dir que el diable, en el cas dels humans, és en les orelles. Si tu cerques la part més diabòlica d'un polític, mira-li les orelles. Probablement hi trobaràs la resposta a les inquietuds i als misteris que es desprenen del seu comportament. El secret és a les orelles. I, potser, pagaria la pena confeccionar un catàleg fotogràfics d'orelles on fossin enregistrats els pavellons auditius dels nostres polítics. No seria gens inútil, encara que potser els pedagogs pensarien el contrari, sobretot els conductistes, que les escoles disposassin d'aquest catàleg. En altre temps, d'aquest tipus d'activitat didàctica se'n deia una lección de cosas. Indubtablement, les orelles són coses dotades de significació. Anava a escriure de significació diabòlica. No ho he fet.

Quan era al·lot i anava a l'escola del meu poble del Pla, sovint, si el mestre es queixava al pare perquè l'al·lot no progressava adequadament a causa que feia el pendó i estudiava poc, el pare solia respondre contundent: "Doncs li pegui una bona estirada d'orelles". Actualment això seria impensable. En tot cas, potser seria el pare qui estiraria les orelles al mestre. I és que el temps canvia, però el diable segueix essent en els detalls.

Quan veia els mestres d'aquells temps, se'm plantejava sempre la mateixa pregunta: "Quantes orelles deu haver estirat aquest home?". I no sé si aquelles estirades, fervorosament recomanades pels pares convençuts que en aquella acció residia el despertar de la saviesa, eren benèfiques per al progrés intel·lectual d'aquells al·lots que, com sempre, teníem més ganes de jugar que d'anar a estudi.