Tot i que amb prou feines surten als mitjans de comunicació, les desaparicions de persones ?se?gueixen. Cada any, a Espanya, hi ha entre 13.000 i 14.000 denúncies de desaparicions, de les quals la gran majoria es resol, a prop d'un 10% es soluciona el primer any, i 100 casos no s'aclareixen mai. Per altra banda, hi ha 3.000 cadàvers sense identificar. El més preocupant és la unanimitat entre els experts que el gran problema és la manca de coordinació, cooperació i transparència -tres característiques molt infreqüents a la península- en la manera d'abordar un problema tan angoixant per als familiars. Perquè, al dolor de la pèrdua, cal afegir l'angúnia de la incertesa, i un munt de problemes jurídics, econòmics, socials, etc. Se'n podria escriure un llibre ben gruixut. Però mentre que per als accidents de tràfic -1.100 morts/any- o els de violència masclista -54- hi ha un protocol oficial que regula les actuacions a fer, per als familiars de desapareguts no hi ha res, tot i les nombroses reclamacions d'experts i parents. Però, ja se sap: "Spain is different".

I ara ve la distinció habitual. Catalunya, en això, no és Spain. Perquè aquí fa dos anys que es va crear l'Oficina d'atenció a les famílies de persones desaparegudes, que es cuida d'establir tots els requisits necessaris, primer per la cerca del desaparegut, i després per a l'atenció que faci falta per als familiars. De les 3.720 desaparicions de l'any passat -49%, adults; 42%, menors entre 12 i 17 anys; 6%, més de 65 anys i quasi un 3%, menors de 12 anys- s'ha han resolt el 97%, s'ha fet atenció personalitzada a gairebé 900 familiars i es manté la investigació oberta en 299 casos. Si més no, consola.