Felipe González va enviar el proppassat diumenge una epístola des de les pàgines del diari madrileny El País que, fins i tot basant-se amb la seva tesi, en redactà una editorial. Els no independentistes de casa nostra podrien subscriure gairebé tota la carta, llevat del paràgraf en què afirma que el procés català s'assembla a l'aventura alemanya o italiana dels anys trenta del segle passat.

L'opinió de l'expresident del Govern espanyol ha estat contestada amb una virulència desorbitada per part d'un sector de l'independentisme català. Alguns fins i tot han emprat insults que només resten credibilitat a aquells que de debò lluiten perquè Catalunya sigui un estat.

Des dels mitjans públics de la Generalitat la pressió sobre els ciutadans és tan forta que l'ambient cada vegada es fa més irrespirable. La majoria de periodistes i tertulians són militants d'un independentisme que pot morir de glòria. Cada vegada ens acostem més a una TV3 i Catalunya Ràdio monolítiques, sense dret a la discrepància, com seria del tot natural en una societat democràtica i plural.

Felipe González va assolir milers i milers de vots a Catalunya. Fou president del govern d'Espanya una colla d'anys amb ministres propers com Narcís Serra, Joan Majó o el malaguanyat Ernest Lluch.

Es poden rebatre les seves opinions i afirmar que una Catalunya independent formaria part de la Unió Europea, que continuarà tenint un pes específic a Llatinoamèrica, que Espanya negociarà la secessió d'una part del seu territori o que en èpoques on domines les noves tecnologies i la globalitat és bo desconnectar-se i anar sols pel món. Però envoltar-se amb l'estelada per llençar insults i desqualificacions és de poca capacitat intel·lectual i un debat net i amb discrepàncies sempre és d'agrair.

Aquest mes de setembre que avui encetem serà complicat. A Catalunya li manquen referents morals que siguin capaços de sumar electors sota el paraigües d'una formació política.

Per primera vegada unes eleccions no serviran per a avaluar una tasca de govern o per presentar programes en matèria econòmica, educativa, social o sanitària. I a la vegada, abans d'anar a les urnes ja s'ha decidit que un candidat que no encapçala cap llista serà president de la Generalitat.

Els ciutadans haurien de tenir dret a votar ideològicament i no a una macedònia de personatges que només els uneix el rebuig a Espanya i poca cosa més.

Ni el PSOE ni el PP han sabut des de Madrid trobar una sortida a un conflicte que primer Montilla amb el terme desafecció i més tard Artur Mas amb el de desconnexió venien anunciant des de diverses tribunes. I això ningú no ho pot discutir.

L'article de Felipe González arriba tard, massa tard. Estem en un jeroglífic molt difícil de resoldre i on la societat catalana cada dia que passa cap al 27- S es radicalitzarà més i més.

A tots aquells que parlen d'un independentisme instrumental, l'expresident els deixa sense arguments. Ara caldrà veure si els que de debò ho són aconsegueixen l'èxit electoral. Ho sabrem ben aviat.