A casa nostra, alguns han volgut ser, de la pompositat al ridícul o de l'ideal a la realitat: Suïssa, Baviera, Suècia, Dinamarca, Lituània, el Quebec; també Ucraïna, pobre, en guerra civil; Kosovo, un Estat pària, Escòcia; però el que no som, segur, és Noruega. No acceptem que som mediterranis, amb els defectes i virtuts mediterranis. Amb greus problemes de corrupció. A Noruega estan amoïnats perquè l'atur grimpa camí del 5%, i el producte que els proporciona riquesa a banda del salmó, el petroli, s'ha abaratit molt. Són conscients que travessen una greu crisi, i hi ha un pacte nacional per comba?tre-la i cercar solucions. No som Noruega, perquè aquí la unitat es fa des de l'interès particular de polítics o grups de pressió lligats a polítics, que s'atorguen l'opinió de gran part de la societat, però no des de la percepció dels problemes del dia a dia: atur, sala?ris del treballador, maneres de conservar l'Estat del benestar en un segle de llibertat pels moviments de diners, i de fluxos migratoris que seran més grans en el mitjà termini.
Fa anys, la riquesa del petroli noruec es va posar en mans d'un Fons sobirà, que proporciona bones pensions als ciutadans i que inverteix en 6.000 empreses mundials que donen enormes dividends anuals. La no privatització del petroli ha permès oferir prestacions i ajuts a la gent; sinó la xifra real de l'atur dels nòrdics superaria el 12% de la població. Tenen, a banda d'això, un bon sistema de lloguers de pisos municipals per a la joventut, que permet als estudiants encetar una vida independent mentre troben un demà millor a preus assequibles. No, no som Noruega, el nostre petroli és el turisme, i manquen debats profunds i coneixement de la realitat, més enllà de creure que la política és un debat Madrid-Barça o col·locar rotondes a dojo. Que Europa, des de Calais als confins d'Hongria i Grècia, i de Ceuta a Barcelona, està farcida de camps d'internament d'immigrants. Si tenim a casa nostra el Fons de reserva de pensions públiques, que seguint amb el ritme d'extracció de calés del govern del PP, dóna per a cinc anys més, però no dóna per a sis anys. Perquè no tenim un debat profund sobre el perill de perdre el fons econòmic que serveix per garantir les pensions i els partits, amb especialistes del tema, no cerquen la manera de mantenir-lo? El criticat president Zapatero va deixar el fons de reserva en un bon estat econòmic, i ha disminuït molt en els anys següents. El futur és tenir un Fons de pensions públiques segur, un Estat assistencial i una classe política conscient que el diner públic és de tots, i no s'ha de malbaratar, ni amb projec?tes faraònics, ni amb organismes i graus d'administració poc útils, excepte agrair els serveis prestats als afiliats i als familiars d'afiliats.
