Dia rere dia ens arriben prediccions sobre el que ens passaria si, després de les eleccions del 27-S, comencés la secessió unilateral de Catalunya. Més concretament, es planteja el futur de la República catalana amb relació a la Unió Europea (UE). I, en aquestes discussions, hem escoltat sovint que «no se'ns podria expulsar». Em sembla que expressa un possible malentès, al qual voldria referir-me. No perquè jo tingui el do de la profecia en un assumpte amb tantes incerteses. M'agradaria tractar-ne perquè tinc dubtes, i per començar a aclarir-los em permeto expressar aquí les que per a mi són certeses provisionals, sense cap pretensió que siguin la veritat definitiva.

Una de les frases memorables de Groucho Marx és aquella en la qual afirmava que mai no seria soci del club que estigués disposat a acceptar-lo com a membre. Doncs al fil d'aquesta ironia podríem dir que ni a vostè ni a mi ens podrien expulsar d'un club del qual no fóssim socis. A títol individual, en la mesura que els catalans siguem ciutadans d'un Estat membre de la UE, com és el Regne d'Espanya, ningú no ens pot privar de la ciutadania de la UE. Ambdues ciutadanies són dues cares de la mateixa moneda, indivisible sempre i quan el Regne d'Espanya formi part de la UE i els catalans tinguin la ciutadania espanyola. La raó és que no hi ha una ciutadania de la UE separada i independent de la dels Estats que en són membres. Si fóssim ciutadans d'una República catalana independent, ho seríem també de la UE... sempre que la República catalana fos membre de la UE. De manera que, com a catalans, ningú no ens podrà privar de la ciutadania de la UE mentre mantinguem la ciutadania d'un Estat de la UE. Si som ciutadans d'una República que no forma part de la UE, serem ciutadans europeus, però no de la UE.

Si de la ciutadania, que és una dimensió individual, passem al pla institucional, puc dir coses semblants. A Catalunya, mentre estigui jurídicament integrada en el Regne d'Espanya ningú no la pot «expulsar» de la UE. Catalunya no pot ser-ne expulsada perquè no és un Estat que hi pertanyi. Com tampoc la pot fer fora ningú de l'ONU: no n'és membre. Si Catalunya arriba a ser un Estat sobirà, i s'integra com a tal a la UE llavors, i només llavors, podria plantejar-se la hipòtesi de què fos expulsada. Cap entitat pot ser expulsada d'una organització de la qual no formi part.

Penso, doncs, que cada vegada que s'evoca la possibilitat que «se'ns expulsi» es planteja un supòsit poc versemblant. Almenys mentre no existeixi una República catalana que sigui un Estat amb tots els ets i uts, que aspiri a ser reconegut. Per a això caldria que els representants de la República catalana la presentessin com una entitat independent del Regne d'Espanya, tant als Estats dels quals es busca el reconeixement com als organismes als quals és volgués integrar aquesta nova República. I això comportaria, crec, trucar des de fora a la porta d'aquests organismes. Des de fora, sí, amb tot el que significa de riscos i d'oportunitats. Em temo que no seria molt creïble si es pretengués demanar-ho des de dins i aprofitant-se dels vincles amb l'Estat del qual es vol marxar amb totes les conseqüències.

Sembla que no cal patir perquè ens puguin expulsar de llocs on no hi som, en els termes que he plantejat. Altra cosa és preocupar-se per problemes diferents: per la petrificació o degradació de les condicions en què vivim, o per la inèrcia, el canvi o la ruptura de la legalitat. I aquests problemes els hem d'encarar amb racionalitat, i amb una dosi d'escepticisme de la qual les meves opinions no han de lliurar-se.