Catalunya no és Portugal

04.09.2015 | 00:00
Catalunya no és Portugal

Portugal és un país, una nació -i un estat- al qual sempre he tingut simpatia, malgrat que una part de la seva història colonial -la de l'esclavitud- no m'agrada, encara que entenc que cal comprendre-la dins del context històric de les èpoques colonials. I parlant del comerç d'esclaus tampoc m'agrada que aquí alguns catalans van fer grans fortunes -i fins i tot van rebre títol nobiliari- gràcies al tràfic de persones cap a Amèrica. D'altra banda, l'aspecte mercantil positiu i el de la influència sobre la resta del món, potser sigui poc conegut aquí. Van ser portuguesos els qui van portar les tulipes, la xocolata i els diamants als Països Baixos on avui constitueixen part indissociable de la seva personalitat i de la seva economia. I també pot ser poc conegut que la introducció del te de les cinc en l'àmbit anglès té molt a veure amb ells, com igualment que la cuina tempura japonesa -avui tan popular en els restaurants nipons- va ser introduïda en el llunyà Japó per jesuïtes portuguesos i andalusos. Portugal va sanejar zones africanes on explotava els seus recursos naturals, evitant o reduint el perill de la malària. I a l'Índia va introduir l'educació superior i crec recordar que també el curri.
Afegiré que ara que tant es parla de la globalització, Portugal va ser el primer imperi comercial global, amb colònies en tots els punts estratègicament i comercialment interessants del planeta. Hi ha un llibre magnífic sobre aquest tema «A Primeira Aldeia Global. Com Portugal mudou o Món» d'un escriptor britànic enamorat del país -Martin Page- la lectura del qual recomano -a qui pugui interessar el tema- ja sigui en portuguès o en anglès -«The First Global Village»- perquè no conec que hi hagi traducció ni al català ni a l'espanyol. Ho vaig descobrir fa uns anys i al seu moment va ser un best-seller i se segueix venent bastant bé. Page, que va morir als 65 anys d'edat el 10 de setembre de 2003, va ser periodista, i va dirigir les delegacions del Daily Express a París, Roma i Moscou a més d'exercir de corresponsal de guerra a Algèria, Congo i Vietnam. Una pèr?dua progressiva de la vista sense possibilitats de tractament li va fer abandonar el periodisme i es va dedicar a escriure llibres, entre ells una reeixida novel·la i un assaig molt crític amb el sistema sanitari britànic i la professionalitat dels seus metges -«The Good Doctors Guide»- que va causar gran controvèrsia. Quan ja no podia veure es va traslladar amb la seva dona i fills a Portugal, on va arrelar i va viure la resta dels seus dies.
Tinc simpatia a Portugal i als portugue?sos. Tal vegada perquè els avantpassats dels actuals habitants van saber defensar els seus drets i no deixar-se assimilar pels seus veïns orientals. Un fet prou diferent al que els va passar als nostres avantpassats amb el mateix veí, en aquest cas situat a occident. Com que tinc simpatia, procuro seguir la seva evolució, sobretot des que es va veure afectat per l'esclat de la bombolla financera. Aquest estiu he passat uns dies allí, però no per feina sinó de descans, que m'han servit per constatar una vegada més alguns fets rellevants, i -impossible evitar-ho- comparar constantment la seva situació amb la nostra.
A Portugal hi va haver una retallada del 15 per cent en les retribucions dels empleats públics. I només hi ha dos nivells d'administració, el municipal -poderós- i l'estatal, la qual cosa em sembla meravellosa i ja m'agradaria que aquí fos semblant. Allí han hagut d'emigrar molts joves -també-, alguns dels quals no pensen tornar si més no de moment perquè han trobat feina lluny del seu país. Com aquí, doncs, una pèrdua de talent. Els anomenem exiliats econòmics. Segons algunes dades, són més de 200.000 persones les que han sortit del país des de 2011 a la recerca de treball. Més de 50.000 els emigrats el 2012 i 2013 i una mica menys d'aquesta xifra l'any passat.
La realitat en l'àmbit personal és dura com a tot arreu, perquè les restriccions i l'austeritat imposada per la «troica» no han millorat les condicions de vida ni el poder adquisitiu de la majoria de la població -un important percentatge al voltant del 25 per cent són qualificats d'afectats per exclusió social i són molts els que van a menjadors socials -alguns municipals- però els economistes -i els polítics no progressistes- solament miren les dades macroeconòmiques.
En aquest sentit, els ajustos macroeconòmics imposats per la «troica» per al rescat han estat durs, però la recuperació ha estat més ràpida de l'esperat, en part gràcies a les aportacions dels ingressos per turisme, que en els quatre últims anys han proporcionat superàvit en la balança de pagaments per serveis. I Portugal, aquest estiu, estava ple de turistes de la resta d'Europa. Als seus atractius naturals, històrics i culturals se superposa el gran atractiu dels seus preus, més baixos que en la resta de l'Europa desenvolupada. El 2014, el PIB va créixer un 0,9 per cent després dels descensos haguts els anys 2009, 2011, 2012 i 2013. Enguany es tancarà en positiu, per segona vegada, tret que succeeixi alguna cosa imprevisible.
Les empreses portugueses s'han posat les piles i exporten, principalment a les seves antigues colònies -Brasil, Angola i Moçambic- on han buscat i trobat clients nous. Mentre que el 2009 les exportacions representaven el 29 per cent del PIB aquest any hauran pujat a més del 40 per cent. Per guanyar competitivitat la flexibilitat laboral ha estat decisiva. En l'àmbit macro, molt bé, però pel que fa als treballadors, aquests han estat -segueixen sent- els qui han suportat el pes de la competitivitat. La desocupació està en el 14 per cent, a mig camí del 17 per cent del moment més dur de la crisi però encara ?lluny de l'11 per cent d'abans.
En el sector turístic, els hotels tenen un IVA del 6 per cent però els restaurants han sofert un dur ajust pel descens de facturació entre els clients portuguesos de menor poder adquisitiu ja que el 2012 -seguint els dictats de la UE i del FMI- l'IVA va ser pujat al 23 per cent des del 13 abans aplicat. I aquí hi ha qui es queixa del 10 per cent! Alguns empresaris de restauració han absor?bit totalment o parcialment aquesta pujada, i amb això el marge de benefici s'ha ressentit; uns altres han canviat la seva carta amb matèries primeres de menys cost. I no obstant això, puc afirmar en la meva experiència d'aquest mes d'agost que he menjat molt bé, com en anteriors viatges al país. I, a més, amb una professionalitat en el servei que ja voldria veure per aquí. Afegeixo un detall: el personal de servei en sala és gairebé íntegrament del mateix país, i ho dic com a simple constatació diària, sense cap tret xenòfob sobre la situació aquí, on és molt difícil trobar cambrers locals.
D'altra banda, vull destacar que en el sector dels restaurants amb prou feines hi ha evasió fiscal, i els rebuts són impecables. I acabo: mentre que els restaurants tenen una fiscalitat elevada, aquest 23 per cent, les visites a museus i monuments estan exemptes d'IVA.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema