l'església neogòtica de Santa Maria de Portbou és un temple sumptuós finançat per Claudi Planás, un tenaç empresari que el segle XIX va portar també, amb la valentia dels pioners, el tren a la frontera. El temple va ser dibuixat per l'arquitecte Joan Martorell, un premodernista que va tenir com a delineant, primer, i com a col·laborador després, Antoni Gaudí. És una construcció imponent que domina tota la vall i que sobta molt el foraster, donades les reduïdes dimensions del poble. Les nits d'aquest estiu, Santa Maria ha recuperat l'esplendor amb la restauració de la potent il·luminació que accentua la seva bellesa i amb l'enderroc de la vella caserna de carrabiners que la fa visible des de la rambla. Feia molts anys que els focus de llum s'havien extingit, convertint l'església en una tètrica silueta nocturna i en una cruel metàfora d'un poble que va ser i que no és. Els hiverns severs de Portbou s'havien anat menjant els poderosos focus. I així es van quedar fins que un veí jubilat, en Josep Moradell, antic cap de manteniment del Talgo, va dir a l'alcalde que si li donava el material necessari, ell ho reparava. I així ho va fer. Ell sol, després de dies de feina, va tornar l'esplendor al vell temple. No es va conformar amb això i va decidir marxar cap a Lleida que li donessin classes per tocar campanes, tip del tediós repic misofònic i automatitzat de l'Àngels, l'Eloïsa i la Cecília. Les tres campanes estan controlades per uns motors automàtics que hi va fer posar mossèn Alfons quan els Mercader (els últims campaners i també fusters de caixes de morts i enterramorts) van deixar de penjar-se de les cordes. El resultat del viatge a Lleida es va poder notar amb solemnitat el dia de Sant Jaume, quan en Josep es va penjar de les cordes i les campanes van tornar a tocar alegres, amb repics irregulars i enèrgics. Semblava que havien tornat a la vida després d'anys convertides en funcionàries de les hores i mitges hores. La idea d'en Moradell és una lliçó que dóna als seus conciutadans un home que s'estima el seu poble: què pots fer tu pel teu poble? Us imagineu que cada veí fes una acció similar? Quasi no caldrien ajuntaments.
Una de les frases més cèlebres de John F. Kennedy diu: «No em preguntin què pot fer Amèrica per vostès, sinó el que vostès poden fer per Amèrica». D'un temps cap aquí penso que la frase amaga una d'aquelles escasses veritats absolutes. I no només perquè convidi a implicar-se en política, a fer tasques de voluntariat... sinó també a implicar-se en la vida i en les seves petites grans coses com tornar la llum a l'església.
