Escriure, des de la Noguera, una comarca que existeix com fa Terol -Teruel existe!-, una columna d'opinió, mòbil en mà, és empresa complicada. Però ja ho deien els d'Adidas, la marca de les tres bandes, en anglès, que Impossible is nothing-Res no és impossible, en la llengua de Pompeu Fabra i Pau Casals a l'ONU-. Així que, endavant amb el programa.
Passa una etapa de La Vuelta a España (en bicicleta) i Sant Llorenç de Montgai es vesteix de gala. Els vilatans, i els turistes, esperen els ciclistes amb gorres vermelles del Carrefour i amb una mena de botifarres de plàstic inflables de color verd patrocinades per Fertiberia, una marca de fertilitzants. Els ciclistes, professionals vinguts d'arreu que pedalen a consciència i posen cara de velocitat, passen per davant d'una gran pancarta caduca que anuncia la votació del 9-N i per una altra de dimensions menors que fa proselitisme de la Via Lliure independentista de la Meridiana. Una munió de policies motoritzats els precedeix. Són Mossos i Guàrdies civils més o menys a parts iguales, com si es tractés d'un cos de seguretat federal, adjectiu que ha caigut en desgràcia per molt que Iceta i Duran Lleida se'l posin a la boca.
La nit abans de l'apoteosi sobre les dues rodes, a Sant Llorenç ha plogut a bots i barrals. Ha estat la tempesta perfecta, que ha sacsejat la tenda d'una manera salvatge i ha mantingut la parròquia ben desvetllada, presa del pànic davant la possibilitat real d'una inundació devastadora. Però la tenda ha resis?tit, i l'endemà els ciclistes han pogut circular com aquell qui res.
Les tempestes ja ho tenen, això. Fan molt de soroll perquè l'endemà, amb la calma, la vida segueixi igual. Més enllà d'aquest petit llogarret de la Noguera ubicat al costat d'un pantà d'aigües verdoses, tot un país, petit, es prepara per patir un festival de llamps i trons polític, no pas meteorològic, anunciat pel 27-S. Que ningú no es preocupi, però: passi el que passi, la tenda resistirà i l'endemà de la tamborinada la vida continuarà, com a Sant Llorenç de Montgai.
