els fonaments ideològics de l'esquerra pivoten al voltant d'una actitud de revolta contra tot tipus de dominació, de combat contra la injustícia. Aquesta actitud esquitxa, necessàriament, tots els grans temes de discussió pública. Ningú entendria que una persona d'esquerres esgrimís aquesta pulsió de progrés només en algunes qüestions concretes, i en d'altres no. És per això que l'esquerra, el socialisme, malda al mateix temps i sense exclusions per la justícia social, ambiental o de gènere. I també nacional, com no podria ser d'altra manera. «Un home no és lliure si el seu poble és esclau», deia Pallach sobre això darrer. A casa nostra, esquerra i país sempre han anat de la mà per fer compatibles i indestriables drets socials i nacionals.

- Estat és propi del nacionalisme egoista i excloent, provincià i curt de mires. Inherentment conservador. Des de certes talaies mediàtiques, expresidents o persones amb la «sencilla condición de ciudadano» fan gala d'aquell «pseudointernacionalisme», com deia Andreu Nin, «que nega el fet nacional [...] i sosté pràcticament l'absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l'opressió». Sota una pàtina de fals cosmopolitisme es justifica, malauradament, la pràctica d'un Estat incapaç d'articular amb èxit la seva diversitat interna.

Aquest fracàs del projecte nacional espanyol, que té el seu episodi últim en la sentència contra l'Estatut de l'any 2010, tanca un cicle autonòmic de trenta-cinc anys i trenca amb el relat històric del catalanisme polític, que tenia com a principal objectiu aprofundir en l'autogovern de Catalunya sense renunciar a canviar Espanya, contribuint en la seva governança. La manifestació del mes de juny de 2010 «som una nació, nosaltres decidim» va ser la darrera oportunitat perduda, la darrera de la protesta, per les institucions i partits d'àmbit estatal.

A partir de llavors creix una onada ciutadana i cívica de proposta, transversal, a favor del dret a decidir, on els partits de l'esquerra també van sumar-s'hi de forma majoritària: el PSC -nominalment, almenys en el programa electoral de 2012-, Esquerra Republicana de Catalunya, Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa, CUP i molts ciutadans i ciutadanes de sensibilitat progressista. Una aposta de l'esquerra pel dret d'autodeterminació, com de fet ja havia succeït durant la transició quan els documents de la unitat socialista reconeixien explícitament aquest dret, o quan el lema dels comunistes de Catalunya era «pau, treball i autodeterminació».

El discurs que es construeix des del progressisme espanyol, però, postula que sobiranisme i esquerra són incompatibles, sobiranisme i europeïsme / internacionalisme una contradicció. Interessadament. Erròniament. La gent d'esquerres volem que Catalunya es doti de les eines d'un Estat no per practicar un provincianisme que no compartim -volem un país de vocació europea i de mirada universal-, sinó per aconse?guir millors instruments per servir els més febles, i per connectar-nos de tu a tu amb el nostre entorn. Potser també amb Espanya a posteriori, com és el cas de Noruega, independitzada de Suècia l'any 1905 i posteriorment integrada dins dels acords escandinaus. Per què no uns Estats de la península Ibèrica, on Catalunya pugui tenir un paper central, com pot tenir també en el marc de l'eurorregió Pirineus - Mediterrània?

Amb la negativa de l'Estat a habilitar un referèndum perquè Catalunya pugui decidir el seu futur polític, però, i la renúncia del PSOE a transitar per la via escocesa; les eleccions són l'últim mecanisme que ens queda per consultar a la població. I és per les raons abans apuntades que una part del socialisme català se situa clarament en el bloc del sí, en la candidatura de Junts pel Sí, fidels a la llarga tradició de combat contra tota injustícia, també la nacional; i d'avançar sense límits cap a l'aprofundiment dels drets socials i nacionals per bastir una ?societat de persones lliures dins d'un país lliure.