Ja ho deia Don Quixot: "San?cho, lleis poques i que es compleixin". I a aquest savi consell tret de la literatura s'uneix un altre, en aquest cas sorgit dels manuals jurídics, que recomana normes duradores (que no eternes) per afermar la seguretat jurídica. Per tant, les lleis que han de ser canviades tots els anys no són gens recomanables i reflecteixen la desorientació d'uns legisladors que no saben cap a on volen conduir la societat. Espanya, per desgràcia, uneix en aquesta matèria tots els mals possibles. Disposa de massa normes, moltes de les quals no es compleixen i es modifiquen constantment -fins i tot diverses vegades en un mateix any-, de manera que es genera un galimaties jurídic que comença a resultar dantesc per als professionals del Dret.
En citaré tan sols alguns exemples. En la present legislatura, la Llei orgànica del poder judicial ha estat reformada en onze ocasions. La Llei Concursal ha variat en el mateix període quinze vegades, sis d'elles en 2015. La Llei d'enjudiciament civil ha patit set rectificacions des de principis ?d'any, i en aquests moments s'està tramitant un altre projecte per a la seva modificació. El nou Codi Penal, aprovat per la Llei Orgànica 1/2015 de 30 de març, es va alterar al mes següent per la llei 4/2015 de 27 d'abril. I podria seguir citant més casos, però seria redundant. Aquesta forma caòtica i barroera de legislar constitueix el fidel reflex de la mediocritat dels nostres representants, incapaços d'il·luminar normes que regulen institucions o situacions tan sols durant dotze mesos continuats. Els nostres diputats i senadors posen pedaços continguts i vomiten ocurrències d'última hora, però en cap cas redacten, després d'una assossegada i raonaa anàlisi, lleis amb vocació de perdurar. A tot l'anterior s'afegeix que, en massa ocasions, aquests canvis s'introdueixen aprofitant l'aprovació d'altres normes que no tenen res a veure amb el que es pretén reformar. Així, una llei dictada per regular determinada matèria o organisme pot portar en les seves disposicions finals canvis en qualsevol altra llei, tingui o no relació amb el que regula, la qual cosa provoca un caos normatiu considerable i converteix la lectura del Butlletí Oficial de l'Estat en una inquietant experiència diària, davant la incertesa de quines improvisades alteracions perpetrarà el legislador en aquesta jornada.
A més, a escassos tres mesos del final de la legislatura, ja es preveu aprovar més d'una trentena de projectes i proposicions de llei, en tan escàs lapse de temps i amb una transcendència tan innegable com la reforma de la Llei de l'avortament, la regulació del Tribunal Constitucional, la Llei d'enjudiciament criminal, les normatives que regulen la carrera militar, l'assistència jurídica gratuïta o el voluntariat i, per descomptat, els Pressupostos Generals de l'Estat. Al llarg d'aquests gairebé quatre anys, l'Executiu ha presentat més de cent seixanta projectes de llei, als quals cal sumar la creixent utilització del Reial decret llei, a través del qual el Govern legisla inicialment de forma autònoma, és a dir, sense comptar amb el Parlament.
Malgrat això, no seré jo qui critiqui els canvis legislatius. És més, defenso vivament la necessitat d'emmotllar les normes als avenços socials i de reformar tant les institucions com l'ordenament jurídic, un cop constatades les seves deficiències gràcies a l'experiència i al pas del temps. Però el que ha passat en aquest últim període de sessions ha suposat un deplorable espectacle jurídic, fruit d'una pèssima tècnica legislativa, extreta del pitjor manual d'estil i que ens submergeix als professionals del Dret en un laberint traïdor, impropi d'un Estat que promulga la seguretat jurídica com un dels seus principis constitucionals.
