RECORDANT L'ESTIUEIG

Els anys no passen en va i, com és molt natural, el santuari de la Salut ha experimentat una considerable transformació. El temple ha estat dignament restaurat i el que era una senzilla, modesta i gairebé pobra hostaleria s'ha convertir en un hotel amb tot el confort. En aquell llunyà any 1955, el del nostre primer estiueig, portàvem quatre anys de matrimoni, havia aconseguit consolidar el meu lloc de treball i ens podíem permetre fer el dispendi que representava un estiueig fora de casa. Ens acompanyava el nostre primer fill que aleshores tenia dos anys. Érem relativament joves per poder fer llargs passeigs i petites excursions per aquells deliciosos paratges, encara que fos portant la criatura a coll i be. Estiu rere estiu, aquella santa casa fou testimoni del nostre progrés familiar, ja que dos anys més tard ja portàvem una nena, i passats tres anys se n'hi afegia una altra. També anà evolucionant el nostre mitjà de transport. Primer ens valguérem del tren d'Olot i l'autocar de servei públic, posteriorment utilitzàrem un taxi i finalment ja disposàrem d'un modest utilitari propi.

El Santuari de La Salut, els anys cinquanta del segle passat, oferia ben poques comoditats. Però s'hi anava per gaudir de les belleses naturals, d'un aire pur, una atmosfera incontaminada, una temperatura reconfortant i una dieta molt senzilla però sana i totalment natural, amb productes de primera qualitat. L'ànima d'aquella casa era mossèn Miquel, conegut per tota la contrada amb el sobrenom de mossèn Llampec, amb el qual ell mateix s'identificava, quan parlava per telèfon. Era un home expeditiu que no parava de moure's, amb una activitat desbordant. Tenia un caràcter aparentment brusc, però un fons d'una bondat sense límits i un gran cor. Amb una camioneta mig desballestada recorria l'entorn comarcal per proveir la despensa del santuari. En aquell vehicle hi portava de tot, fins i tot algun vedell i uns bens que eren sacrificats en un semisoterrani del mateix santuari, utilitzat com escorxador. A primera hora del matí, d'alguna de les masies de l'entorn portaven la llet acabada de munyir, llet que es consumiria en l'esmorzar. Els diumenges el menú s'il·lustrava amb els pollastres que s'havien criat en el galliner de la mateixa casa. Aleshores el pollastre era una menja de luxe. Dels camps de patates que abundaven en els conreus de Roca Roja, El Coll, Coma Serra, la Jaça... en procedien les patates de gran qualitat que abastaven la despensa de l'hostaleria.

La colònia d'estiuejants era molt nombrosa. Per poder tenir habitació uns dies de juliol o agost s'havia de demanar amb molta anticipació. La majoria eren famílies amb fills de poca edat, o algunes persones d'edat respectable. Molts ja eren habituals de cada any, el que donava ocasió a una gran germanor i amistat. Procedien d'Olot, de Manlleu , de Torelló, de Barcelona i una bona representació de gironins. També d'algunes poblacions de la costa que s'evadien de l'ambient xardorós i aclaparador de les seves poblacions d'origen.

Durant una colla d'anys hi coincidírem amb unes quantes famílies de gironins. La degana era la viuda Cànovas, la qual sovint rebia la visita d'algun dels seus fills o filles. El Dr. Bohigues que hi deixava la muller i el fill jovenet, i retornava a Girona per atendre la seva clientela de pacients, i pujar els caps de setmana, que aprofitava per descansar, acumular aire sa, i disparar la màquina per obtenir magnífiques vistes que enriquien el seu selecte elenc fotogràfic. La germana de la senyora Bohigas, vídua del farmacèutic Piferrer de Salt, amb la seva filla i fill. La família Agulló, que eren una bona colla, i encara s'acompanyaven d'alguna joveneta de l'edat dels seus fills. Els Brugué, els Bagué, tots amb la seva respectiva prole que any rere any anava augmentant. Els Auguet, germà i germana, solters d'edat ja una mica respectable. També hi passaven dies alguns clergues com els canonges Joaquim Fors i Ramon Baranera, mossèn Mercader, rector de la parròquia major de Sant Feliu. El Dr. Morera, antic doctoral de la seu de Girona, i posteriorment Degà del Tribunal de la Rota, al qual mossèn Miquel li reservava l'habitació episcopal. Mossèn Mercader tenia un rostre molt pàl·lid com si estès anèmic, i no s'acaba de trobar bé. Ell mateix m'explicà que un dia que hi pujà el metge li exposà el seu cas per si li donava una solució. El facultatiu li digué que ho podia resoldre prenent vitamina LL. El reverend li preguntà com s'havia de prendre aquella vitamina de la qual ell mai havia sentit parlar. I el doctor li digué: "molt fàcilment: prengui llom, llonganissa, llonzes, llobarro, llagosta, llobregant...". I el mossèn celebrava l'acudit amb una gran riallada, i ja semblava que es trobava més reconfortat.

Els passeigs i les petites excursions es feien tot caminant. El destí més proper era el prat dels alemanys. Una mica més llunyà l'estany de les granotes. Ja com una petita excursió ens arribàvem al Far passant pel coll de Condreu que era un prat sense cap edificació, o a Rupit un típic poble que encara no havia estat envaït pel turisme. Els més caminadors s'arribaven a Cabrera. Tot això ja és història passada, però gratament recordada. Ara en el santuari de la Salut hi podem gaudir de totes les comoditats. Qui seria que voldria viure-hi en les condicions en què hi estàvem seixanta anys enrere? Ara les instal·lacions ben dissenyades i mantingudes, permeten gaudir de tot confort. L'atenció esmerçada pel personal s'ha de qualificar d'excel·lent. La natura meravellosa, com sempre. Les millors condicions per passar unes bones vacances.