Cartes

07.09.2015 | 06:30

Per què Ibèria sí i Hispània no?
joan boronat lecha. blanes.
L´al·lèrgia que tenim els catalanistes als mots Espanya, espanyol i qualsevol dels conceptes derivats, com espanyolisme, dia de la «Hispanidad» etc., és una manera que tenim d´abjurar d´un Estat que ens és hostil des de fa segles; i sembla ser que una gran majoria, de la qual m´excloc, se senten més alleugerits adoptant el nom d´Ibèria i repudiant el d´Hispània, perquè s´assembla massa a Espanya.
Si consultem fonts serioses, trobem molta informació sobre Hispània i poca sobre Ibèria; els atles estan plens de mapes que mostren les diferents èpoques i evolucions del territori d´Hispània, tan del període romà com del medieval, i és difícil trobar informació sobre Ibèria. L´extensió d´Hispània sempre s´ha atribuït a tota la península, i, en alguns períodes, s´estén al sud de França, Balears i nord d´Àfrica. Els romans, quan es van adonar que els ibers només ocupaven una part de la península, van adoptar el nom d´Hispània d´origen fenici. És un enigma per què la nostra península es coneix com ibèrica i no com hispànica, i per què els francs van preferir anomenar, el que més tard seria Catalunya i Aragó, Marca Hispànica, i no pas Marca Ibèrica.
Ibèria i Hispània, en alguns moments de la història, són definicions anàlogues d´un mateix territori, però el nom d´Ibèria, tot i donar nom a la península, va quedar anacrònic, perdurant el d´Hispània, que amb el pas del temps es va transformar en Espanya. És incoherent negar el fet que el territori que avui ocupa Catalunya es troba dins d´allò que era la Hispània romana, més tard la Marca Hispànica, posteriorment va formar part d´un dels regnes hispànics, la Corona d´Aragó. Els catalans volem viure lliures dins del nostre tros de territori hispànic.

Camerata dels Pirineus
josep fuste i soles. palamós.
Refet del xoc emocial dels primers dies i amb l´ànim d´un reconeixement humil però sincer, deixeu-me fer públic el meu sentiment:
Després de més de quinze dies, resto encara embadalit, perplex i emocionat del que varen aconseguir amb la seva tenacitat, entrega i gran esforç en Pere i la Marta i l´Eudald i la Laura, que no sé quan ni de quina manera es plantejaren el repte de reunir quatre grans professors (de violins, violes, violoncels i contrabaix) qui, a l´amsens, reunirien una catorcena d´alumnes seus, amb qui, i després d´una setmana intensa de stage a Camprodon-Font Rubí culminarien en la formació d´un compacte conjunt transformat en una perfecta orquestra que, improvisadament i de forma encertada, seria batejada com a Camerata dels Pirineus, rubricant tal esforç, brindant tres concerts (Font Rubí, Camprodon, Setcases. Alcalde i regidor entregats totalment. Gràcies) i a Prats de Molló. Un públic generós, culte, i entregat omplia els auditoris bocabadats. Fins i tot les pedres de les esglésies-auditori romanien silencioses trencant la seva fredor subtil. El repertori escollit: peces de Vivaldi, Mozart i Mendelson, interpretades pulcrament per unes mans juvenils (entre 10 i 16 anys) que amb aquells sis dies escassos havien aconseguit llançar a l´aire melodies armònicament acompassades i expressivament matisades que et traslladaven a un món on la fantasia es convertia en realitat. En François i la Fanny amb Frederic i Sergi Alpiste, els professors, havien aconseguit l´inimaginable.
Vaig entendre llavors que .....«la bellesa és un acord entre el contingut i l´expresió» (Henrik Losen).
Deixeu-me que humilment us doni les gràcies a tots i a totes: parelles acollidores, professors, pares dels alumnes i als pobles que ens van acollir i escoltar. Gràcies.

Brossa inútil
francesca barti i comalat. banyoles.
Si a la societat moderna, teòricament avançada i evolucionada, comptem la quantitat de brossa que consumim i gitem als contenidors, podríem construir una ciutat tan gran com la de Barcelona amb tot aquest material. I si afegim la brossa mental, en faríem gratacels com els de Nova York.
Hauríem de començar a mesurar i regular el que consumim i injectem a la nostra ment; tanmateix ser més curosos amb el medi ambient i el nostre ser. Pugen futures generacions i què els deixarem? Brossa?
Els millors valors han quedat anul·lats per la dispersió i l´esclavitud a l´hipermodernitat. Manca responsibilitat, compromís i confiança. M´he topat amb un munt de persones que no saben el que volen en aquesta vida i deambulen en cercles tancats com ànimes en pena sense visió.
Caldria posar fil a l´agulla i començar a teixir un futur més prometedor i viure en coherència amb el nostre ser i el medi ambient.
Calen més actituds madures, saber encarar-se a la vida sense fugir i amagant el cap com un estruç.
Si no sabem fer això: apaguem i marxem!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema