Rajoy passa per ser un home tranquil, impertorbable, potser mancat de caràcter; un home de comptats cops de puny sobre la taula, sibil·lí, emocionalment conservador i, per això mateix, més aviat escèptic. Si en lloc de gallec fos un estadista xinès, diríem que Rajoy es comporta com un monjo taoista desproveït de l'aura poètica: deixar que l'aigua flueixi, que el temps passi erosionant les pedres del riu. En un context històric normal, les generacions futures jutjarien Rajoy d'acord amb la seva actuació econòmica. Va agafar el 2011 un país trencat i l'entrega, quatre anys més tard, creixent a ritme de bombolla. Alumne avantatjat de les reformes imposades per Merkel, la política exterior de Rajoy s'ha allunyat d'alguns protagonismes pretèrits centrant-se en una aliança quasi exclusiva amb l'austera Alemanya, per a la qual Espanya s'ha convertit en el deixeble fiable del sud. Al final de la legislatura, el president del govern pot presumir d'una recuperació en marxa, del progressiu interès dels inversors per tornar al nostre país el millor exemple el constitueixen les SOCIMI i d'una relativa estabilitat en els comptes públics. A grans trets, es tractaria d'una història d'èxit si visquéssim un període tranquil, en el qual n'hi hagués prou amb una comptabilitat pulcra i poc més. Però no és així, ni a Espanya ni a la resta del món. De fet, mentre el nostre país creix a taxes de gairebé un 4% anual, la caiguda de les matèries primeres i de les borses presagia algun tipus de retrocés econòmic mundial pels propers mesos o anys. La Xina s'encamina des d'una política desenvolupista que ha propiciat un creixement del 10% durant dècades a una societat impulsada pel consum, però amb increments més moderats. El pas d'un model a un altre sol ser dolorós, encara que inevitable. Les transformacions adquireixen rang mundial. La robòtica i la globalització amenacen a milions de llocs de treball, especialment en els escalafons mitjans i en els poc especialitzats. El crash demogràfic a Occident, que posa en perill l'Estat del Benestar, coincideix amb les brutals corrents migratoris. Les noves tecnologies energètiques suposen un risc per a la riquesa de molts països emergents, els PIB depenen gairebé en exclusiva del preu de les matèries primeres. Torna el nacionalisme expansiu com a factor de desestabilització, sobretot a Àsia, mentre que l'islamisme radical ha posat en marxa un genocidi a l'Orient Pròxim, sense que la comunitat internacional s'hagi decidit encara a afrontar-ho. Igual que va passar fa uns vuitanta anys, la democràcia parlamentària està perdent predicament, qüestionada pels règims d'eficiència autoritària al sud-est asiàtic Xina, Singapur, Malàisia o pel populisme plebiscitari a Occident. The Times They Are A-Changin, que cantés Bob Dylan. Però a Espanya la crisi global ha adquirit tons propis, indissociables de la corrupció política i del brutal atac que ha patit el relat de la democràcia al nostre país. Al dissipar el prestigi social de la Transició un model d'èxit estudiat internacionalment, la xerrameca demagògica ha trobat un territori fèrtil. No obstant això, amb els seus silencis pertinaços, Rajoy no ha donat solució a alguns problemes polítics i aquesta percepció jugarà en contra; no en va tan dolent és callar sempre com parlar a deshora. El primer round serà el proper 27S a Catalunya i el segon tindrà lloc a mitjans o finals de desembre. 2016 requerirà finezza i decisió, més que silencis. I a Rajoy, més que per l'economia, se'l jutjarà pels seus encerts i pels seus errors polítics.
