Els nostres conflictes d'identitat i pertinença, aquest costum de mirar-nos el cognom i el nas de ganxo, la puresa de sang, el llinatge i el Registre de la Propietat, aquesta cosa, ha aconseguit tal gravetat que el Celta de Vigo i l'Eibar encapçalin la Lliga de futbol. Quan les coses són normals, el Celta, ni va bé a Primera ni malament a Segona, que és el decent, diguem l'expressió normal de galleguitat. Mentrestant, els guipuscoans, potser farts que es parli tant dels catalans i tan poc d'ells, han recorregut a les seves reserves de punt d'honor. I això no és res: ara que tenim tantes tempestes, un no, però tres bilbaïns junts són capaços d'atrapar un lamp i menjar-se'l, i no deixar més rastre que un pessigolleig al paladar, un lleu centelleig d'orelles i una espurna de pampallugues a les celles.
Si Felipe González s'absté de repetir homilia i no compara més una Catalunya independent amb Albània i si els fiscals de l'Estat s'abstenen de qualsevol hiperactivitat amb els presumptes xoriços emparats a Convergència i que la justícia sigui tan morosa com de costum, i més quan es tracta de persones de posició, és molt possible que Catalunya segueixi a Espanya. Hi ha una cosa que al massís de la raça el preocupa més que un català en si i per a si, i és un català proliferant, com el conseller Germà Gordó, que ens oferia passaport català als valencians, als aragonesos, a mitja Espanya. Doncs a mi no em preocupa que m'ofereixin coses, sempre puc dir que no. Com vostès saben, considero que el nacionalisme és com aquest grupet que en una discoteca plena de noies guapes, sosté, cubata en mà, els avantatges de la castedat: no ho veig. No obstant això Gordó, sense voler, va apuntar una dada crucial: la mala dotació dels antics territoris de la Corona d'Aragó, la llei electoral que castiga les nostres ciutats i subvenciona els buits castellans, una política d'obres públiques gairebé hostil al dinamisme dels negocis d'aquest costat del mar i en fi, unes fiscalitat molt millorable. La solució: posar catalans a Madrid.
