Presidentmàs s'ha lluït aquest cap de setmana. Primer amb una carta a El País amb redactat d'alumne d'ESO -i no dels més aplicats- que semblava fruit d'una juguesca en nit d'excessos etílics: «Què us hi jugeu (ics) que bato el rècord mundial (ics) d'escriure més vegades la paraula Catalunya en un sol article (ics)». I el va batre amb escreix, en un totxo de tota una pàgina per no dir més que el suat argument que Catalunya estima molt Espanya però no és corresposta.
Amb els catalans encara astorats pel nivell de qui els ha governat i pretén continuar fent-ho, afirmava després a Cuatro que «cap article preveu que es pugui expulsar Catalunya de la UE». És clar, no es pot expulsar d'un lloc qui no hi és. Ho va explicar en aquest diari el catedràtic de Dret Xavier Arbós, però avui la raó ha mort i es fa més cas al número 4 d'una llista i president d'un partit investigat per corrupció que a un catedràtic. Arbós va dir el que sap tot estudiant de Dret: Catalunya quedaria fora de la UE, no perquè l'expulsessin sinó perquè no en formaria part. Així de senzill. Els catalans som avui ciutadans de la UE en tant que espanyols.
Un problema dels catalans és que ens creiem tan ben parits que pensem que ningú pot viure sense nosaltres, ni Espanya ni la UE ni l'OPEP. Per això és bo extrapolar: si Múrcia s'independitzés seria membre de la UE? I Sicília si deixés de ser italiana? Inclús la Guayana Francesa, a Sud-amèrica, és UE... en tant que francesa. Si demà s'independitza, en seguirà formant part? És evident que no, i no perquè ningú l'expulsi sinó perquè qui en forma part es França. I Espanya. Els criteris per formar part de la UE són molt estrictes, és idiota creure que com que Espanya els supera ho fa tothom qui ha sigut mai espanyol.
Altres temes són si l'ingrés de Catalunya a la UE seria lent o ràpid, o si val la pena formar part de la UE, que en tinc dubtes. Però de moment que deixin d'enganyar els ciutadans. Que els parlin clar. A poder ser, no amb totxos a la premsa redactats per algun semianalfabet.
