La candidatura de Junts pel Sí omple cada dia els carrers i places de Catalunya. Va a velocitat de creuer cap al 27 de setembre, tot esperant un gran resultat electoral. Des de fa una colla de dies els actes de la candidatura es succeeixen i en aquests moments no sembla que tinguin rival. Abrigats pels mitjans públics de la Generalitat, el pressing dels Mas, Junqueras, LlachRomeva és espectacular.
Al davant d'ells, incompareixença total. No hi ha cap líder ni cap partit capaç de plantar-los cara. Es limiten el PSC, C'S i PP a tancar-se en locals per tal d'esperonar unes dotzenes de militants i poca cosa més. Veurem si la majoria silenciosa que no combrega amb l'independentisme resta a casa o bé surt al carrer a votar.
Mentre els primers van units en una macedònia de sigles, sense pensar gaire que a l'octubre aquest país s'haurà de governar, els segons ni tan sols tenen un missatge comú per tal d'animar la gent que fins ara no s'ha decantat per la independència.
I mentre, uns i altres continuen cometent gravíssim errors. És impresentable que el PP plantegi a corre cuita una reforma del Tribu?nal Constitucional i que a més a més la presenti Garcia-Albiol que en aquests moments ni tan sols és diputat. S'aprofita un moment de la campanya per tal de confondre país i partit, la qual cosa fa molt mal als valors democràtics. A més a més és una forma de reconèixer una derrota abans d'hora. En aquestes darreres hores, només escoltem amenaces des de les files populars que voregen el ridícul.
Per la seva banda C's -que les enquestes situen com a segona força parlamentària- està bàsicament més pendent de Madrid que d'enlloc més. Es tracta de no esguerrar la trajectòria de Rivera, que té com a objectiu fer de xarnera a Madrid. A la seva candidata de Jerez de la Frontera, Inés Arrimadas, li resten molts quilòmetres pel territori per tal de conèixer Catalunya i la seva gent.
El PSC continua sense rumb i sense trobar la brúixola. Iceta només està pendent de Pedro Sánchez i ja ha anunciat que el líder espanyol protagonitzarà el vídeo de campanya. Federalisme, molt bé; però caldria que els socialistes s'esforcessin per tal d'oferir als catalans un projecte propi.
Quant a Unió, poca cosa. Són quatre i el gat. El seu discurs és en clau local però segons les enquestes desapareix del mapa. És l'única força catalanista que demana diàleg amb l'Estat, però l'ambient s'ha radicalitzat tant que difícilment trobaran un espai. Mentre el seu màxim líder fa comptades aparicions i tot el pes cau en un Espadaler que ho té molt complicat.
Amb aquest panorama, Junts pel Sí ho té molt fàcil. I fins i tot es permeten contestar al diari madrileny El País la carta de Felipe González. I ho fan en un to aspre i de poca volada intel·lectual. Sumen una pila de retrets i d'obvietats que més sembla redactada pels militants d'esquerra de la candidatura que no pas per Artur Mas, que és qui de debò dóna la cara. Han desaprofitat una ocasió per a explicar de veritat els seus objectius i fer pedagogia davant dels espanyols, però això ja no fa falta. Malauradament, anem cap a un xoc de trens que no portarà cap acord entre dos models diferenciats que cometen errors a gavadals. Ara cal esperar el veredicte de les urnes i ja veurem què passa perquè no cal oblidar que a l'Estat espanyol les eleccions seran al desembre.
