Entenc que a Catalunya hi hagi un sentiment independentista. Els últims 200 anys de la història d'Espanya han estat un despropòsit. Mentre Europa caminava cap a la democràcia, els drets socials i el liberalisme econòmic, aquí ens embolicàvem amb guerres carlines, cops d'estat, repúbliques fallides, dictadures i guerres civils. I, tradicionalment, el poder central ha estat despòtic i contrari als desitjos de modernitat de Catalunya. Però no entenc l'explosió de l'independentisme precisament ara. I dic ara! No estic parlant de fa 30, 20 o 10 anys. Per primer cop en dos-cents anys n'hem tingut trenta-cinc de de?mocràcia. En aquest context, tan a Espa?nya com a Catalunya, l'estat de dret comen?ça a funcionar, malgrat el posat escèp?tic dels sectors independentistes, per impugnar i refutar els abusos i el robatori de les elits corruptes.

Hem deixat de ser un país aïllat d'Europa. La crisi ha destapat les mancances de la transició. La connivència perversa entre po?lítica i economia (l'espoli de les caixes, la bombolla immobiliària, la manca de reguladors, l'estafa de les preferents, les inversions inútils i desaforades d'algunes administracions), l'engany i la corrupció han agreujat de tal manera la crisi que la gent exigeix mà ferma i una altra manera de fer. Mentre a Espanya passa això, mentre la gent surt al carrer a defensar allò públic i contra els abusos, aquí sortim amb els nens a ballar la sardana del dret a decidir o la d'Espanya m'ofega. Catalunya hauria de estar al capdavant del canvi a Espanya, liderant tots els sectors que aposten a favor d'aquesta transformació. En comptes d'això optem per la ruptura i el desinterès. Un error immens.

L'independentisme demana a l'Estat que ens concedeixi el dret a la secessió. Cap Estat no ho faria perquè s'obriria a l'amenaça d'una dinàmica de greuges i tensions entre territoris. Provocaria la seva pròpia debilitat i, en aquesta absència de força, precipita?ria la seva fi. Demanar-la, per tant, no condueix enlloc i és picar ferro fred, tant a Espa?nya com a Europa. Com a molt podria servir per donar oxigen el Partit Popular, que explotaria l'argument de la secessió com a valor electoral i s'hi aferraria per ajornar sine die la segona transició de l'Estat.

Em sorprèn que els nacionalistes ens in?crepin qüestionant el federalisme. Em te?mo que sobre aquesta seva actitud furibun?da contra els federalistes plana el desconeixement o, com a mínim, la falta d'informació. El Federalisme comprèn el diàleg, el pacte i l'exigència a l'Estat de la mateixa lleialtat que nosaltres, com a territori autònom, estem disposats a oferir-li. El federalisme no ha de ser una eina per obtenir més poder i més diners sense admetre un retorn a canvi. És un mecanisme per contribuir a la millora de les condicions de vida dels catalans i les catalanes pensant, també, en les de la resta dels espanyols; pel desenvolupament de la nostra economia a partir d'una gestió dels recursos més precisa i alliberada de les cotilles centralistes. En aquest escenari hi ha d'haver inclòs el reconeixement constitucional de Catalunya, el blindatge de competències, un finançament just i un Senat federal.

Al PSC entenem que el diàleg, el pacte i la lleialtat són eines per a un projecte col·lectiu. Pacte no és submissió, tal com va dir dilluns passat el candidat socialista Rafel Bruguera. L'acord federal és un compromís amb Catalunya i amb la resta de l'Estat. Altres treballen per la confrontació, la desconfiança i l'astúcia. Digueu-me ingenu però no sóc un il·luminat. Respecto i entenc determinats arguments dels independentistes però estic convençut que la independència no es la solució.