Les pors viuen avui soterrades, viatgen per internet i apareixen de cop, davant nostre, amb més força que mai. Vegin el cas d'aquesta noia de Figueres, de 19 anys, estudiant de medicina, que fent vídeos pel youtube i adoctrinant desconeguts per la xarxa, era capaç d'enviar voluntaris a una probable mort en un front de guerra, el de Síria, situat a més de tres mil quilòmetres de distància de nosaltres. Entre oració i oració, i apel·lació a la guerra santa, aquesta jove s'ha plantejat mai el paper que juguen les dones a la societat que reivindica el Daesh? A què resten reduïdes les dones en la societat teocràtica, que les vol com a mares i poca cosa més? Perquè han de lluitar tant a Aràbia Saudí, una monarquia tova, per exemple, per conduir un cotxe elles soles, sense cap mascle que les acompanyi?
Quants adoctrinats viuen avui en la connexió a la xarxa i s'alimenten de l'odi que els hi transmeten per internet? Europa s'enfronta als vells fantasmes: la intolerància, el racisme, el populisme o la por al desconegut. De sobte, sense que ningú ens avisés, ens preparem per a l'arribada més gran de refugiats des de la Segona Guerra Mundial. Quan la societat està més dèbil econòmicament. A Alemanya parlen que poden ser capaços d'absorbir, llegeixi's, que són capaços de donar feines de baix perfil, a uns 800.000 emigrants sirians. Europa, que s'ha creat a cops de canó i interessos econòmics, que ha aprés que sempre és millor formar Erasmus que no destruir-se en guerres genocides, que sempre és millor sumar que no pas restar, no ha previst res per aquest drama humà. En una guerra civil d'un país de 22 milions de persones, ja hi ha més de 4 milions que han fugit i que no acceptaran viure sempre en camps de refugiats, ignorats pel primer món. Síria, una dictadura nacionalista tradicionalment amb el suport del món comunista i de l'Iran, és un dels països amb més bagatge cultural i històric d'Orient Mitjà, i avui és una massa de runes i destrucció. Més enllà d'imatges terribles de refugiats morts i ofegats, la solidaritat internacional no és una paraula que conjuguin els Governs europeus. La gran crisi del capitalisme va dur Europa cap als feixismes i els comunismes, les crisis a Sud-amèrica els van portar, amb excepcions, a dictadures o règims populistes i corruptes. Ho hem de tenir present perquè avui en dia, un polític que enfronti els problemes i no intenti vendre utopies de fireta sense futur, és un tresor molt preuat.
