La vida

09.09.2015 | 00:00
La vida

La vida és aquest espai de temps que ens han donat per residir en el món i comença en el naixement i fineix amb la mort. Tots els humans caminem en la mateixa direcció, però per viaranys diferents, uns han tingut més sort que altres i per aquests és un confortable passeig, per altres una senda tortuosa i sinistre. Ningú va poder triar els pares, el seu estatus econòmic-social, el lloc, la cultura, la religió.
Alguns filòsofs, el més entusiasmat Plató, influït per Pitàgores, defensà que el ser hu?mà està format per dues realitats, una de mate?rial, el cos i una altre d'espiritual, l'ànima. Segons el filòsof l'ànima vivia feliç en un món su?perior i per una raó no gaire clara la van despenyar al món inferior o material; l'ànima s'uní de forma violenta i arbitrària a un cos antropomòrfic. Per primer cop es presen?ta la immortalitat per a tothom; abans de Plató era un privilegi a l'abast dels faraons o dels po?tentats. Saber que només es podrirà el cos i que l'ànima viurà una altra vida assossegà la gent. La mort deixa d'intranquil·?litzar perquè es magnificà en totes les religions la possi?bilitat d'una futura reencarnació o de sobreviure eternament a la mort física en un para?dís celestial.
Aquesta antropologia dualista la respectaren la gran part dels filòsofs i el cristianisme laincorporà com dogma de fe. Com fills espirituals del cristianisme l'home viu en un exili dins d'una fosca vall de llàgrimes, és un nòmada en el món, per això no cal millorar la realitat material fent-la més confortable i allargar la vida fent avançar les ciències experimentals, com la medicina, perquè som individus de pas i el que volem és morir-nos per anar al cel definitiu. Cert que el cristianisme s'està deslliurant de vells tòpics i s'ha, fermament, compromès amb el món, especialment amb el dels desvalguts.
Vaig néixer a Arbúcies, una vila situada en una fondalada creuada per una riera que trasllada l'aigua del Montseny a la Tordera i aquesta la porta al mar. Un poble construït on la vall s'estreny en una escarpada penya i forma un congost rocós i ombrívol; la part productiva la necessitaven pel conreu i el pasturatge. Durant la infància el poble s'industrialitzà, no obstant encara hi havia molts masos habitats i era molta la gent que vivia del tros i de la ramaderia, com dels treballs boscans com pelar suros, fer llenya, desbrossar, preparar carboneres, estassar les mates i bardisses dels camins, fins preparar artigues per tenir patates tot l'any. El camí cap a Santa Fe del Montseny era un rosari de cases, petits propietaris i masovers. En la mesura que el pagès s'incorporà a la vida urbana per mor a una feina assalariada en la fàbrica els masos s'abandonaren.
He viscut en poblacions, com ara en l'illa de Formentera, on costa obrir la porta i trencar la crosta de malfiança amb el foraster -bona gent que té arguments de pes per sospitar dels forans- tanmateix un cop hi entres i un cop et fan confiança pots refiar-te absolutament de la seva lleialtat i en el valor sagrat de la paraula donada, la generositat i la bellesa dels seus cors. És un plaer compartir la taula amb ells i tastar l'amanida amb els tomàquets de l'hort trempada amb el seu oli, la sobrassada, menjar amb salsa verda el peix acabat de pescar, beure el vi del terreny i flaó o bunyols per postres.
Quan complim anys ens recordem a nosaltres mateixos. Els anys són els nusos gruixuts que es van fent a la corda de la vida, les distàncies cronològicament sempre són les mateixes, tanmateix tots sabem que el temps s'encalla en un fangar de drama, com llisca suaument i veloç per les pells líquides dels dies joiosos. La corda de la vi?da tots la volen llarga i feliç per les persones estimades com per nosaltres mateixos.
Cal agrair a la vida que m'hagi permès viure'n ja 69, igual reconeixement a la vida per tot el que m'ha donat.
També penso que he estat de sort perquè la vida m'ha acostat a escriptors, artistes, professionals, nogensmenys molts altres sense estudis, que també he estimat, i la seva ruta vital s'ha llaurat en el camp, en el bosc, en el mas, treballant durament, de valent i molts d'ells estaven dotats d'una capacitat mental i d'observació extraordinàries. A tots ells els estic agraït, tant els que sabien moltes coses llegides en els llibres, després treballades amb el cap, com aquells que sense lectures es manifestaven entesos en moltes matèries i tot gràcies a la necessitat de sobreviure dignament en un entorn aspre i isard. La memòria ens escenifica els nostres passats venturosos i voldria que em recordés també el demà perquè m'agradaria que el demà fos la copia del millor ahir.
L'enyorat Jordi Vilamitjana, que escrivia en el Diari de Girona, va dir-nos que el que dóna un digne significat a la vida és l'estimar. Estimar és un verb aplicable a moltes coses, persones, animals, natura, art, literatura etc. Sense contradir-lo afirmo que la paraula filosofia, que vol dir estimar el saber, farceix de sentit l'existència, estimar el saber, l'afany de conèixer, anhelar aprendre cada dia més anima l'esperit inquiet i desitjós.
El temps és un sastre que cus amb fil feble els dies, l'avui amb el demà, i l'espai és un constructor de llocs on passem la vida, uns han tingut la sort que el destí els ha regalat terrenys rics i fèrtils, altres en canvi terra aspra i eixorca. Uns han estat privilegiats, altres no, però ningú sap explicar per què això ha passat així.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit
Enllaços recomanats: Premis cinema