LES DUES ESPANYES

10.09.2015 | 00:00

Felipe González ha estat l'única persona que m'ha fet creure en Espanya. Abans, milers de professors arribats de ponent enllà ens havien ensenyat les virtuts innegables de l'únic ens amb entitat pròpia i eterna de tot l'Univers. Sí, sabíem dels francesos però eren una anomalia estacional i més enllà del «dans le jardin de ma tante il y à beaucoup de fleurs», la resta eren sons grotescos que ni ells mateixos entenien. A?quell paradís es va estroncar quan vam saber del Big Bang perquè en la seqüencia lògica primer Déu i després Espanya, l'explosió original havia d'anar després d'Espanya. Però no n'estàvem del tot segurs. Va ser en aquesta escletxa on els nacionalismes hi van fer el niu.
A principis d'estiu de 1986, una pancarta gegantina amb el rostre de Felipe González ocupava una de les entrades del carrer Orense de Madrid amb motiu de les eleccions generals. Allà es va produir la gran revelació: la propaganda que acompanyava el rostre distès del candidat estava escrita en català, amb lletres de sis pams d'alçada. L'Espanya plurinacional s'expressava amb normalitat des de la seva capital. Estava davant del final feliç d'una llarga història de topades i desamors. Per assegurar-me'n, vaig observar la reacció dels vianants, nombrosos en un carrer tan cèntric. Cap ganyota, cap escarafall, cap proclama per una venjança bíblico-constitucional. Vaig anar a dormir a la caserna on feia la mili obligatòria ben content.
Els aires de renovació política havien arribat a l'Exèrcit i per això ens deixaven triar entre dos diaris: l'ABC o el Marca. L'ABC també s'havia fet ressò de la propaganda del socialista. Deien que per tot Madrid hi havia cartells d'en González escrits en català. L'explicació era que els camions amb la publicitat en castellà havien anat a Barcelona i els que duien la versió en català s'havien quedat a Madrid. Segons l'ABC, tot plegat era un error. Un miratge.
Des de llavors, a cada convocatòria electoral rumio a quina Espa?nya votaré: la que es comunica en català des de Madrid o la que equivoca el destí dels camions. Quan estic esperançat, voto la prime?ra opció. Quan estic desenganyat, aposto contra la segona. I ara que les pròximes eleccions pretenen acabar amb aquesta incertesa, en el fons crec que els camions han continuat equivocant el lloc on havien d'anar a parar. Per sort, m'he adonat que no estic empadro?nat enlloc i així el meu vot serà exactament el mateix que el de milers de catalans que s'han quedat atrapats a les ambaixades d'arreu del món.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema