Kobane

10.09.2015 | 00:00
Kobane

«Els veritables culpables no són el govern canadenc o els governs europeus, sinó els psicòpates religiosos que estan assetjant Kobane i volen imposar a sang i foc una manera de vida que només pot complau?re un dement»

Fa uns mesos, vaig veure un documental a la televisió sobre dos voluntaris espanyols que lluitaven amb els kurds a Kobane, al nord de Síria, just al costat de la frontera turca. En aquells dies, Kobane o Kobani, ja que també s'escriu així estava assetjada pels gihadistes del Califat Islàmic, i uns pocs guerrillers kurds, amb l'ajuda d'uns pocs sonats com aquests dos espanyols (i altres voluntaris occidentals), intentaven impedir que els yihadistes es fessin amb el control de la ciutat. Pel que es veia en el documental, la ciutat de Kobane era un munt de ruïnes, i les poques cases que quedaven en peu només servien de refugi per als franctiradors kurds que intentaven detenir l'avanç dels gihadistes. En un moment donat, el periodista li va preguntar a un dels dos espanyols per què estava lluitant allà, i l'home, que tenia la cara coberta amb un passamuntanyes perquè el que estava fent a Síria era un acte il·legal de fet, el van detenir durant uns dies quan va tornar a Espanya, va contestar que ell era comunista i internacionalista, i que per això hi era, lluitant amb els kurds. Segons crec, aquest home i el seu company també havien estat a Ucraïna lluitant al costat dels prorussos contra l'exèrcit nacional ucraïnès. El que van fer i el que van viure allà, això no ho sabem.
El voluntari que va sortir en el documental portava en l'uniforme una insígnia republi?ca?na i també un emblema amb la falç i un martell. No sé fins a quin punt era sincer en el que deia sobre les seves idees polítiques, que potser només camuflaven el desig de lluitar amb una arma a la mà i de fer barbaritats o almenys viure experiències «fortes» (extremes, es diu ara), però ningú podria negar que aquell tipus i el seu company estaven fent alguna cosa que molt pocs de nosaltres ens hauríem atrevit a fer. El periodista li va preguntar si tenia por de caure en mans dels gihadistes, i l'home no va pestanyejar: «No, no tinc por, perquè sé molt bé el que he de fer. No m'agafaran viu». En una altra persona aquesta frase podria sonar a simple retòrica buida. Però en el seu cas semblava molt convençut del que deia. Mai es deixaria atrapar viu pels seus ene?mics.
Aylan Kurdi, el nen kurd que es va ofegar en una platja turca quan intentava arribar en bot a una illa grega en un naufragi en què també es van ofegar la seva mare i els seus germans, era de Kobane, la ciutat destruïda en la guerra amb els gihadistes. Ara tothom l'està plorant, i a aquestes hores ja és «hashtag viral» i totes aquestes coses que tant ens agraden, i ja s'han escrit milers de comen?taris com aquest en què es parla de «toc d'alerta» i de «consciència anestesiada» i de «mort dramàtica» i blablablà, però em pregunto si tenim dret començant per mi mateix a parlar d'aquest nen ofegat a la platja de Bodrum. Si ho pensem bé, al nostre país només hi ha dues persones que poden estar autoritzades a parlar d'ell, i són aquests dos voluntaris que van estar lluitant a la seva ciutat, en Kobane, pelats de fred i menjats pels polls. Perquè només ells van intentar defensar-lo de uns psicòpates religiosos que no tindrien cap problema a fer-los picada si caiguessin a les seves mans, i el que és pitjor, davant d'una càmera de vídeo que difongués el seu suplici cremats, degollats, crucificats per tots els racons del món. Les coses són així. Ells dos, aquests dos voluntaris el nom dels quals desconeixem, es van atrevir a fer alguna cosa per la ciutat de Kobane, fossin quines fossin les raons que els van portar allà. I els altres no hem fet res. Res.
Ara ja hi ha gent que diu que els culpables de la mort d'aquest nen són el govern del Canadà que no va concedir un visat a la família o els governs europeus que han tancat les fronteres. Però com sempre, encegats pel pitjor sentimentalisme polític, estem oblidant la veritat. Els veritables culpables no són el govern canadenc o els governs europeus de fet, molts dels immigrants sirians cridaven «Alemanya, Alemanya!» quan la policia hongaresa els apallissava a la frontera, sinó els psicòpates religiosos que estan assetjant Kobane i que han destruït ja els monuments de Palmira i que volen imposar a sang i foc una manera de vida que només pot complau?re a un dement (o algú devorat per un odi i un ressentiment d'arrel purament psicòtica). Aquesta és la trista veritat de la histò?ria de Aylan Kurdi. I no hi ha una altra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema