una de les qüestions clau en l'argumentari del procés català per assolir la independència és si Catalunya quedaria fora de la Unió Europea o no. El nacionalisme separatista afirma que això no passaria, però els seus arguments són d'una gran feblesa. El President Mas afirma que "Europa no expulsaria set milions de ciutadans". Cert, no seria la UE, seríem nosaltres mateixos que ens autoexpulsaríem en marxar del soci de la Unió, que és l'Estat espanyol. Cal recordar que es tracta d'una unió d'estats, no de ciutadans. Són els estats-membre els titulars i els subjectes de drets i obligacions, no els seus ciutadans ni els seus territoris. I això és quelcom inqüestionable. També diu el President que Europa no podria prescindir d'un estat solvent com Catalunya, i això sí que és per fer-s'ho mirar. Catalunya avui està endeutada de tal manera que no es pot finançar a l'exterior perquè no podria pagar els interessos i, d'altra banda, incompleix constantment les seves obligacions quan no paga farmàcies, centres socials, proveïdors, etc. I quan paga ho fa amb tanta demora que hi ha empreses que no ho suporten i han de tancar. Un ens solvent és el que paga els deutes, respecta els compromisos i es pot finançar adequadament. Tot al contrari del que passa amb el Govern de Catalunya. Finalment, el President ens diu que la Unió Europea és pragmàtica i que ja trobarà solucions. Pur voluntarisme sense cap base. Ans al contrari, Europa està fins als nassos del problema català, i el veu com una complicació innecessària, inoportuna i empipadora. Com si Europa no tingués ara mateix prou problemes. El desafiament català no genera gaires simpaties i sí molts recels. No ens ho poden posar fàcil i no ens ho posaran, perquè seria establir un precedent massa perillós. Podria produir un efecte contagi indesitjable en altres territoris amb aspiracions secessionistes com Còrsega, o Bretanya a França, la Llombardia o el Venneto a Itàlia, o la part dels flamencs a Bèlgica, o, fins i tot, Baviera a Alemanya, entre d'altres regions amb pulsions separatistes que existeixen dins la UE. Seria una atomització d'Europa desastrosa. Però, com que els catalans només ens mirem el melic, ni tan sols pensem en les conseqüències sobre els altres països.
De fet, no sols sortiríem de la Unió Europea, sinó de tots els organismes internacionals. Un estat nou ha de demanar l'ingrés a més d'un centenar d'organismes. I esperar que l'acceptin. Perquè Catalunya seria això: un estat nou. He de recordar que cal estar dins l'ONU, l'OTAN i un munt d'organitzacions més per tenir dret a entrar dins la UE.
Tot això ara ja ho tenim perquè estem dins Espanya, que n'és un estat membre. Per què, doncs, la feinada de sortir per tornar a entrar? Per què tota aquesta complicació innecessària? Val la pena tot aquest embolic?
Cal recordar que, abans de tot, cal que l'estat nou, autoproclamat, sigui reconegut pels altres estats del món. Sense reconeixement internacional no es pot fer res. I, que jo sàpiga, no tenim cap suport garantit. És possible que, si fem el pas, hi hagi certs països que només per fer la punyeta a Espanya, a la UE i al sistema de l'euro els interessi reconèixer Catalunya, però justament aquests són els que no interessen. No vull el reconeixement de Veneçuela, Qatar, Corea del Nord, etc. Crec que és molt agosarat engegar un procés d'independència sense tenir padrins, uns bons padrins. Altra cosa és un suïcidi. O, pitjor, un ridícul espantós. Perquè ens acceptin a qualsevol organisme internacional ens cal tenir el reconeixement d'una majoria d'estats solvents i amb pes al món. Em poden dir amb quina gran nació compten? Segur que no, perquè ja n'haurien presumit.
No sortirem d'Europa, fem el que fem, per una qüestió purament geogràfica. Però del club de socis de la UE, segur que sí. Ho han dit persones rellevants com CameronMerkel, persones qualificades com Josep Borrell o el mateix Duran. Un munt de gent que seria llarg anomenar. Però Mas, Junqueres i tota la colla independentista van a la seva, semblen sords. I és que no hi ha més sord que el que no vol escoltar ni més cec que el que no hi vol veure. Una Catalunya independent, si s'aconseguissin superar tots els entrebancs i obtenir els reconeixements necessaris, sortiria de la Unió Europea, hauria de demanar l'ingrés, posar-se a la cua, i esperar que tots els socis l'acceptin, sense tenir cap veto. És així de difícil, agradi o no. Altra cosa és enganyar el personal.
