Un estiu rere l'altre, les vacances s'escurcen a cop de sacsejades borsàries i d'escàndols polítics. Aquest any no ha estat una excepció, amb l'agost accelerant el pas a mesura que s'aproximava setembre i la seva doble cita electoral. Època de grans promeses, de picades d'ullet publicitàries, de compra dissimulada de vots. El partit en el govern avança l'aprovació dels pressupostos generals amb el clar objectiu de vendre entre els votants les bondats de la recuperació. El PP sap que la seva principal basa consisteix a capitalitzar el dinamisme de l'economia que creix prop del 4% anual enfront de l'anèmia dels anys anteriors i erigir-se en el partit de l'estabilitat i de les malmeses classes mitjanes.

En ple terratrèmol preelectoral, aquesta última setmana d'agost s'ha tancat precisament amb l'actuació de la fiscalia a la seu de CDC i en la de la seva fundació, CatDem. Com resulta obvi, els polítics convergents han vist en la intervenció policial una clara ingerència del Govern central a les autonòmiques de setembre. "Aquests són els tancs del segle XXI. La guerra ha començat", va arribar a declarar amb cinisme un periodista de TV3. Es pot dubtar de gairebé tot, però difícilment és possible sostenir que, al llarg d'aquests anys, la justícia hagi beneficiat sistemàticament el PP o qualsevol dels partits amb responsabilitat de govern; i exemples n'hi ha tants com es vulgui: del PER andalús a l'empresonament de Bárcenas. El presumpte 3% català formaria part d'aquest entramat malalt del país, en què es confon la democràcia amb els negocis i el poder polític amb el Butlletí Oficial de l'Estat: un capitalisme d'amiguets o, el que és el mateix, un capitalisme al servei de les elits nacionals i regionals; un capitalisme, en definitiva, que necessita ser modernitzat en clau democràtica.

En tot cas, resulta difícil mesurar l'impacte electoral a Catalunya de les últimes actuacions de la fiscalia. La corrupció plou ja sobre mullat i els seus efectes en els votants són escassos. Dins de l'independentisme català es donen diverses sensibilitats, no sempre coincidents. Una part, segurament minoritària, respon als postulats antisistema de l'esquerra radical i de la vella tradició anarquista de Catalunya. Una altra part, sens dubte més considerable, prové del discurs identitari propi del nacionalisme romàntic, que associa en una mateixa fórmula la idiosincràsia, la llengua i la dignitat del país. Tot i que en ocasions es ridiculitza el nacionalisme com a ideologia vuitcentista, no hem d'oblidar que constitueix una de les forces centrals que recorre, per bé o per mal, tota la Història contemporània. Oblidar-ho, crec, suposa una greu ingenuïtat. Finalment hi ha un tercer grup, el nombre resulta difícil de quantificar, que fa costat a l'independentisme des de postulats oposats. En aquest cas, el factor clau seria el cansament amb la marca Espanya i el descrèdit actual de la Transició. Consideren que Espanya és un país irrecuperable, encara estamental, gangrenat per la corrupció i la baixa qualitat de les seves elits. Per a aquest votant, l'efecte modernitzador de la Constitució del 78 hauria arribat al seu final i el saldo seria un evident fracàs, malgrat alguns èxits parcials: ni Espanya entén el fet diferencial autonòmic ni els partits de l'estabilitat han estat capaços d'assumir els reptes de la globalització. Per a aquest grup, el vot separatista no respondria tant a interessos identitaris com a l'anhel de posar en marxa una nova transició que permetés crear un país més modern, just i competitiu: l'èxit de la marca Barcelona, en definitiva, davant del desprestigi de la marca Espanya.

Cal pensar que serà en aquest tercer grup on la qüestió de la corrupció convergent i de l'oligarquia catalana adquireixi més pes a l'hora de decidir el sentit del seu vot. El 3%, a més del cràter Pujol, trenca el mite de més qualitat democràtica dels governs de Catalunya. El que és paradoxal és que la posició d'aquest votant no dista molt del que propugnen els nous moviments nacionals que han sorgit a esquerra i dreta de l'espectre polític: Podem i Ciutadans, bàsicament. I això suggereix que, un cop superada la febre plebiscitària, la qüestió central de la propera legislatura consistirà en la modernització institucional del país i la reforma constitucional.