la duresa dels plantejaments sobiranistes, que han anat desgranant en termes cada vegada més rupturistes i incompatibles amb l'ordenament constitucional espanyol -de fet, van partir de la disconformitat del nacionalisme amb la sentència del Tribunal Constitucional sobre el nou Estatut d'Autonomia de 2006-, ha anat arrossegant el conflicte català cap a la pura confrontació, sense que es plantegi si més no la possibilitat d'un diàleg franc, d'un acostament entre les parts, d'una conciliació, d'un pacte. De fet, les posicions davant el 27-S són tan oposades i estan tan allunyades entre si que ni tan sols es maneja en aquestes vigílies electorals la hipòtesi d'una futura convergència.

Aquest fenomen s'ha anat gestant des de fa temps. Jordi Amat, sempre tan precís, escrivia aquest passat diumenge que "des de començaments del segle XXI, en detall i en conjunt, el fracàs dels creients en la tercera via ha estat estrepitós". El PSOE ha formulat, en efecte, propostes federalitzants que facilitarien la "conllevancia", però "a l'hora de la concreció, no s'ha passat del gatillazo". I "el Govern, de fet, ha actuat com si el problema no existís. Durant anys, no ha donat ni un sol argument, ni un, perquè un català desorientat que dubta opti per la continuïtat?". Es diu a Madrid, i amb força raó, que el nacionalisme radical que avui controla el "procés", encarnat a Esquerra Republicana i al qual s'ha adherit la CDC de Mas-el que ha provocat la ruptura de la històrica coalició CiU-, és irreductible, i no és possible, amb ell, cap mena de conciliació. Però com també ha dit Amat en el referit article, "el nacionalisme, que és determinant, no és la clau de tot".

En efecte, qui mantingui relació estreta i freqüent amb Catalunya se sorprendrà del fet que persones que mai van tenir inclinació nacionalista, d'altres que fins i tot es van alinear amb formacions incompatibles amb el que Pujol era i representava, i moltes més amb limitades inquietuds polítiques que mai es van plantejar adherir-se a una rebel·lió irredemptista estiguin avui indignades amb Madrid i disposades a sumar-se a la causa de la llista unitària. En altres paraules, la desafecció de Catalunya amb relació a l'Estat té dos nivells diferents, que no han de ser confosos si es vol aprehendre la realitat amb tots els seus matisos. D'una banda, existeix des de la segona legislatura d'Aznar la convicció creixent i transversal que Catalunya està sent maltractada pel poder central; cosa que es desprèn d'un mal finançament, de cert menyspreu institucional en donar curs a certes tendències recentralitzadores que degraden l'autonomia catalana, d'un desdeny humiliant cap a les peculiaritats d'un territori que té arguments molt sòlids per reivindicar el seu caràcter de nació.

D'altra banda, el nacionalisme d'arrels culturals, sens dubte avalat en aquesta esmentada percepció molt generalitzada que amb zel i tenacitat ha contribuït a excitar, ha recorregut al "dret a decidir" per retorçar el vell i venerable catalanisme, amanir amb dosis abundants de populisme i convertir-lo en explícit independentisme.

El diàleg, la negociació i el pacte amb aquest sector de la desafecció, avui exacerbat i absort en el seu univers màgic, són molt difícils, segurament impossibles. Però l'Estat té molta feina a fer per congraciar-se amb aquestes multituds aclamades per uns i per altres que no es creuen els esquers que llancen els sobiranistes però que estan carregats de dubtes sobre les veritables intencions de la classe política madrilenya, que llança García Albiol com a ariet i les qualitats produeixen, diguem-ho clar, gran escepticisme i algun patològic sotrac.