La voluntat de les forces polítiques que volen una Catalunya separada d'Espanya és inequívoca. Amb decisions del Parlament i del Govern s'ha cimentat, sense pressa però sense pausa, els fonaments per construir un estat independent sota la mirada vigilant de l'Assembla Nacional Catalana i de l'"mnium Cultural. Han posat tota la carn a la graella per intentar dotar-se d'estructures d'Estat i en successius envits han assolit èxits innegables en planificades onades d'agitació i propaganda emprant els mitjans de comunicació públics amb una barra increïble. Pels independentistes tot està permès per desempallegar-se d'Espanya, la madrastra dolenta que no es mereix ni aigua.
La gentada que surt al carrer per expressar emocions i il·lusions vol emprendre un viatge a Ítaca per construir una Arcàdia idíl·lica i feliç. D'aquesta manera s'ha creat un ambient d'irracionalitat que defuig qualsevol raonament. La intolerància s'ha instal·lat entre les masses enfervorides que exigeixen la sortida de Catalunya per esquinçar Espanya. Per aquesta gent, la ruptura és inevitable.
Les elits dominants a Catalunya s'han situat al capdavant del procés de secessió amb una justificació grollera de les ambicions per continuar en el poder. En efecte, defensen que la història contempla l'origen d'Estats amb legitimat després de saltar-se la legalitat (Estats Units, Itàlia, Xina...). Aquest argumentari oblida, però, un fet indiscutible: sempre ha existit una lluita cruenta o incruenta entre uns i altres (guanyadors i perdedors) que ha portat sang, suor i llàgrimes.
Ara bé, a Catalunya existeixen també aquells que callen davant la parafernàlia de banderes, discursos i xarangues, que s'entristeixen en veure les picabaralles estèrils, que pateixen el sectarisme dels mitjans de comunicació, que escolten brams d'ase que no arriben al cel, que suporten el bombardeig sistemàtic de consignes de recel i menyspreu cap a altres pobles de la pell de brau.
Multituds silencioses i silenciades són també ciutadans del món amb identitats compartides i no accepten que una n'exclogui l'altra. Per ells, en una democràcia el vot d'opinió ha de predominar sobre el vot identitari.
Quina serà la reacció d'aquests col·lectius heterogenis davant una declaració unilateral d'independència? Algú confia que el seny d'uns s'imposarà a la rauxa d'altres? La passivitat d'uns permetrà l'activisme d'altres? Prevaldrà l'apatia del panxacontent i la basarda del tímid?
En cas de passotisme, maleït sia el silenci del anyells!
«Si saps d'on véns / i on no vols anar, / per què la lluita et cansa / i encara et fa por? / Si saps què vols, / per què i per qui no ho fas? / Per què, per qui?» (Cançó del remordiment, Raimon, 1965).
