L'èxit de la Diada ha donat una bona empenta a la candidatura d'Artur Mas. Per molt que des de Madrid es vulgui menystenir els milers i milers de persones que es van manifestar a la Meridiana, els estrategues electorals independentistes van encertar a fer coincidir l'Onze de Setembre amb l'inici de la campanya. De la resta, ja se'n va ocupar TV3, que s'ha convertit en l'arma propagandística de Junts pel Sí. Per cert, lamentable el paper del CAC, que mentre el pluralisme ha desaparegut dels mitjans públics de la Generalitat, tots miren cap a un altre costat per tal de no perdre l'assignació de més de cent mil euros a l'any.
Totes les enquestes pronostiquen una victòria clara de Junts pel Sí amb una forquilla que va dels 60 als 64 diputats. De moment no arriben a la majoria absoluta, la qual cosa és sorprenent si tenim en compte que avui la suma de CiU i ERC al Parlament passa dels 70 escons. Cal recordar que en les millors èpoques de Pujol, els nacionalistes tot solets ja superaven la xifra de la setantena de diputats. Per tant, la victòria sembla que no oferirà dubtes, però que no serà per tirar coets.
Sembla que tot el vot independentista ja es troba mobilitzat. Afegint-hi la CUP podrien arribar als dos milions de sufragis. No hi ha dubte que és una xifra que cal tenir en compte. Altra cosa, és saber si n'hi ha prou com per a encetar un procés secessionista. Noranta diputats semblava la xifra màgica per poder afrontar una nova etapa. Ara per ara, tots els estudis demoscopis els fan restar molt lluny.
Aquesta macedònia de noms i ideologies que aplega Junts pel Sí de moment no serveix per assolir nous adeptes, sinó per a ratificar un electorat que des de fa ja uns anys es manifesta per la Diada en una jornada festiva i reivindicativa. Això faria pensar que la coalició de CDC i ERC ha estat totalment estratègica davant la crisi d'ambdues formacions. Els primers molt tocats pels casos de corrupció i els segons, lesionats per l'aparició de Podem i Pablo Iglesias a Catalunya.
Malgrat les diferències que hi ha internament a Junts pel Sí, la campanya dels Llach, Junqueras, Mas i les dues pubilles de Catalunya, Forcadell i Casals, és pedagògica i simpàtica. Potser hi ha un pèl massa de demagògia en parlar de l'atur, de l'economia i d'Europa a on no s'estan de contradir MerkelCameron, però almenys intenten il·lusionar la gent amb missatges engrescadors, la qual cosa no passa a l'altre costat.
Llevat de la ballaruca de l'Iceta, els contricants de l'independentisme no ofereixen res de nou. Els paracaigudistes Sánchez i Rajoy només esgrimeixen amenaces i pors que no porten gaire enlloc i prova d'això és que els seus actes tenen un grapat de militants i poca cosa més. El candidat socialista resta totalment a les ordres d'un PSOE al qual preocupa molt més passejar el líder madrileny que no pas donar la paraula als membres de la llista del PSC. I ja no parlem de Rajoy, que és incapaç d'imitar Cameron i afrontar les eleccions catalanes com ho va fer el primer ministre anglès a Escòcia. Les dues formacions a Catalunya tindran uns resultats ridículs i de la mateixa manera que Mas vol desconnectar-se d'Espanya, els dos partits majoritaris de l'Estat s'han desconnectat de Catalunya. I de la resta? Poca cosa. El discurs de Pablo Iglesias aquest cap de setmana ha estat lamentable. Aspre, caspós, ranci... no sabria què dir més. Al vell estil de l'Espanya profunda. Semblava, com molt bé ha dit una tertuliana, la Passionària amb cua. Molts crits i molt poca pedagogia. Ciutadans, a mesura que avança la campanya, es desinfla atès que no té projecte per a Catalunya, mentre els d'Unió només troben l'espai que els ofereix diàriament La Vanguardia.
