Segons un darrer informe de l'ONU, sobre el creixement de la població mundial, passarem de 7.500 milions a 8.500 milions en quinze anys, i al 2050 a deu mil milions. En primer lloc serà l'Índia la més poblada i en segon el continent africà. En unes ciutats cada dia més superdegradades hi malviurà un proletariat sense fàbriques, ni tallers, ni treball, i sense patrons en el caos dels treballs marginals, ofegant-se per sobreviure i recorrent les seves existències com un camí entre les brases. Vivim en l'edat de les ciutats, la ciutat ho és tot per a nosaltres, ens consumeix i per aquesta raó la glorifiquem».
Per seguir estudiant les problemàtiques de les no-ciutats contemporànies, llegim un nou llibre d'en Mike Davis, titulat Planeta de ciutats misèria. Davis és un dels millors analistes sobre temes urbans, d'orientació neomarxista, dels EUA; autor de lectura obligada pels intel·lectuals i pels nous moviments d'esquerres alternatives. Davis forma part de la direcció d'una de les revistes crítiques més conegudes d'arreu del món, la New Left Review. A Barcelona hi ha un dels seus principals deixebles, el sociòleg ManuelDelgado.
Un cop més recomanarem els seus llibres, tots traduïts al castellà, llegits i comentats per servidor. Entre ells destaquem Ciudad de cuarzo: arqueología del futuro. La ciudad de Los Angeles del 2003, Después del neoliberalismo, i Ciudades i caos sistémico del 2009.
Per Davis, el fenomen més cridaner és, per suposat el desenvolupament de les noves megaciutats de més de 10 milions d'habitants, com Bombai, Delhi, Jakarta, Daka, Calcuta, El Cairo, Manila, Karachi, Lagos, Shangai, Buenos Aires, Rio de Janeiro, Teheran, Istanbul i Pequín. I per davant, amb més de vint milions, Seul, Nova York i Sao Paulo; i no arriben a deu milions, Johannesburg, Kinshasa i Bogotà...
Hem d'alertar als nostres lectors que aquestes estadístiques de població urbanes són de fa diversos anys... Les tendències anuals són les de multiplicar els seus habitants, es calcula que Bombai arribarà a 33 milions d'habitants. Davis es pregunta, com servidor, si aquestes enormes concentracions de pobresa són biològicament i ecològicament sostenibles, com la majoria de les urbs citades.
La crítica dels neomarxistes la fem a base de les polítiques de regulació agrícola i la disciplina econòmica imposada per l'FMI i el Banc Mundial, que han provocat un èxode de la mà d'obra rural excedent cap a les àrees urbanes, tot i que les grans ciutats havien deixat de ser màquines de feina. I com a tot arreu la superindustrialització i superurbanització dels territoris porten a la desaparició dels petits camperols i de les petites formacions agrícoles com macrogranges i fàbriques explotades per les multinacionals.
I l'èxode mundial d'emigrar a les ciutats, cada dia més degradades, plenes de barris de barraques marginals, sense cap servei ni de possibilitat de trobar feina. Davis profetitza que les no-ciutats del futur de més d'un milió d'habitants estaran rodejades de barraques plenes de contaminació, escombraries, misèries, i delinqüència. Els països amb població que viuen en grans urbs hiperdegradades són: la Xina, Índia, Brasil, Nigèria, Pakistan, Bangladesh, Indonèsia, Iran, Filipines, Turquia, Mèxic, Corea del Sud, EUA, etc.
I tornant la Tercer Món, per culpa de les crisis econòmiques, a mesura que la població masculina perd possibilitats de treball en les zones urbanes, són les dones les que treballen. Això ens porta que a l'Amèrica Llatina, igual que a Àsia i Àfrica, moltes famílies s'adapten a l'ajustament enviant a alguns membres de la família que tornin a treballar els camps, on subsistir resulta més barat. Aquests «ajustaments» de l'FMI han portat una onada de protestes internacionals que encara duren, de forma més intermitent, en diferents països. Ha sigut Grècia, un dels països que han protestat més sobre les retallades socioeconòmiques per pagar la crisi dels bancs i el deute.
I continuant amb Mike Davis, recordant que mentre les classes mitjanes urbanes occidentals d'Europa i Amèrica encara estem gaudint les restes de l'estat del benestar i uns nivells de vida dels californians que tenen bons treballs i pagues, seguim amenaçats per la superpoblació i misèria del Tercer Món.
I la societat occidental no soms capaços de parar les guerres civils de Síria, Iraq, i dels nous bàrbars de l'Estat Islàmic. I tampoc trobem solucions per a la pobresa de l'Àfrica central i de tants altres llocs, això fa que milions de persones vulguin emigrar dels seus països, on milers de desesperats cada dia travessen el Mediterrani, on molts troben la mort. Les imatges d'aquestes tragèdies les veiem cada dia a les nostres televisions, diaris, etc., on llegim en grans titulars «Europa en crisis emigratòria». I llegim que Acnur calcula que 12 milions de desplaçats de l'Orient mitjà i africà miren cap a Europa.
Aquest any, només a Grècia hi arribaran més de 200.000 persones, i diversos països aixequen murs per frenar la migració. A Alemanya es calcula que un milió de persones demanaran asil, i per tot Europa des de les fronteres hispàniques de Ceuta i Melilla a Hongria i Calais, des de les illes gregues a la italiana Lampedusa, cada dia arriben milers d'immigrants. El desastre!
Aquest desastre demogràfic dispara per tot Europa els atacs racistes i xenòfobs, fomentats pels cada dia més actius partits d'extrema dreta que reclamen i exigeixen als seus estats més mà dura contra els emigrats, que l'Occident deixi de ser el paradís somiat per venir-hi a viure i que els retallin serveis i drets als que estiguin regulats i treballin, demanen que siguin expulsats i retornats «a l'infern» dels seus països d'origen i a les seves no-ciutats misèria que ja es troben escampades per tot el planeta.
