Cartes

Elysa Berloso Ros. GIRONA.

Últimament he llegit comentaris sobre alguns animals. És correcte dir que prefereixo el meu gos o el meu gat de companyia abans que una persona?, que es tracti millor que a una persona i que mai li falti de res sense fer res a canvi? Que es tracta d'una competició d'espècies? No podem comparar l'espècie animal amb l'espècie humana, tanmateix parlem d'ambdues: són difícils.

En l'espècie humana, cada persona és un món, i la tendència és agrupar-nos per ideologies, opinions... parlant del tema del tracte als animals, val a dir que igual que cal respectar les persones a les quals no els agraden els animals; cal també fer-ho amb les contràries, les que se'ls estimen. Ensems n'hi ha del primer grup que els maltracta, i això no té perdó de Déu.

Sí és cert que n'hi ha d'altres del grup que se'ls estimen que abandonarien un germà per un gat (una dita que utilitzem per expressar la gran estima en què els tenen). L'espècie humana educa i cuida els animals, i així seran -mai superiors- ben educats, bons companys... al contrari, maltractats seran mals companys, salvatges o agressius. Tenir un animal de companyia ben educat és un plaer, per una gran quantitat de valors que et transmet i t'ensenya: és per això que són una espècie terapèutica.

Si no t'agraden els animals és molt comprensible i lloable. I tan senzill com no tenir-ne, però mai maltractar-ne cap.

Vull dir-vos seriosament el següent: tinc un gran motiu per viure, el meu fill, que fa la seva vida i com ha de ser, segueix el seu camí. I jo que sort tinc dels tres gossos que cuido, estimo i educo.

Tenir por o no tenir-ne

Xavier Serra Besalú. GIRONA.

Divendres passat vaig ser al tram 115 de la Meridiana, a la concentració de l'11-S. No va ser fàcil arribar-hi, en part per l'evident incompetència en la gestió de la línia 1 del metro, aquell dia. Em vaig dedicar -mentre esperàvem- a fer un petit «estudi de camp»: vaig preguntar a algunes desenes de persones ben diferents si tenien por: por del futur.

No en tenien. Certament l'entusiasme i la il·lusió solen treure els temors: entre ells hi havia persones grans que perceben només una pensió; joves acabats de sortir de l'adolescència; mares amb nens petits a coll; joves amb pírcing i tatuatges, etc., i ningú va dir témer el futur en una Catalunya independent.

D'altra banda jo tinc familiars i coneguts que sí que estan tenallats per la por: por a policia i jutges, els preocupa el subsidi i el salari o la pèrdua de seguretats de qualsevol mena, penso que convé deixar ben clar que, en democràcia, no podem mai estar moguts per un sentiment d'aquest tipus. Hi haurà més o menys entusiasme però -fins i tot a la meva feina, a classe- qui actua «només per por», s'equivoca, s'empetiteix, i disminueix la qualitat i grandesa del grup.

Pot ser lícit tenir-ne, la por pot ser «un fet» (tot risc comporta incertesa), però si fos aquesta la motivació essencial, conservadora i estenallant, triaríem malament, segur!

Així ho veig. I així ho vaig entendre a la meva «minienquesta» particular la tarda del dia 11.

Qui mana a Can Ribot...?

Enric Mestres Girbal. Tossa de mar.

Aquest pobre, trist i dissortat país anomenat Catalunya fa anys que està en mans dels més incompetents, d'arran de terra fins a la cúpula passant per tots els estadis intermedis. Des dels polítics de tota mena que han fet seva la vella dita que «jo procuro per mi i Déu procura per tots?». Fins als amics i familiars endollats a dit i amb contractes «blindats» que, sota diferents nom (tècnics, assessors, gent de confiança, etc..) i sense tenir una p. idea de res, dirigeixen el país des de les seves còmodes butaques, siguin aquestes a les conselleries o als despatxets dels governs locals.

Totes les conselleries deixen molt a desitjar, començant per les de Sanitat i Ensenyament, però s'excusen en que Madrid no els envia diners i que per això no hi ha metges ni infermeres i menys, ensenyants de qualitat. No obstant n'hi ha dues que no depenen dels diners de Madrid i s'emporten la palma en aquest particular rànquing: una és la de Medi Ambient, amb la seva negligència colpidora davant l'estat dels rius i boscos de Catalunya i la seva nefasta gestió de les aigües (principalment dessaladores, el problema amb Agbar i el fracassat transvasament de l'Ebre a Barcelona) sense oblidar que s'han polit els diners i estan en fallida econòmica. L'altra és Cultura i Patrimoni que, com que no remena tantes cireres, deixa que les ruïnes acabin en runes. A més de no fer res de productiu, i per sortir a la foto, deixen que els «tècnics» municipals (la majoria de vegades aliens a la cultura, història i tradicions del poble, com ells mateixos) facin i desfacin als monuments declarats «històric, artístic, cultural».

Eleccions

F. Xavier Roca Font. Palau-Saverdera.

Estem en campanya electoral, aquesta és diferent, per molt que alguns partits polítics ens vulguin fer creure el contrari, no estant d'acord que són unes eleccions plebiscitàries, però han fet desembarcar tots els seus líders (als líders del país veí) que només s'omplen la boca de paraules sense conèixer la realitat de la nostra nació, amb la distància tenen un desconeixement total de la realitat de Catalunya, no fan res més que buscar la confrontació que fins ara no ha existit, i segur que no ho aconseguiran, soms més adults i intel·ligents del que es pensen.

Valdria més que parlessin de fets, de solucions i que es deixessin de ballar i de fer parlaments agressius i de voler posar els espanyols en contra dels catalans, que ens deixin decidir d'una vegada per totes i no ens posin més pals a les rodes amb les seves lleis fetes a la carta en contra dels catalans.