T'adones que tens dues maneres de patir-lo. La primera, la més canònica, és aquella en què no aconsegueixes conciliar el son encara que t'ho proposis. És el més semblant a una sensació de bucle. Estàs cansat, vols dormir i no pots. Així senzill i així de cabró. T'estires, ho proves, tanques els ulls, pretens deixar en repòs cada centímetre de tu mateix. Però el cap et continua rodant. Penses en dormir, i és precisament perquè no pots, perquè el mateix exercici de pensar-ho et desvetlla, que acabes llevant-te. Creus que allargant la consciència acceleraràs l'esgotament, però no: passen els minuts, les hores, i l'angoixa de saber que restes temps a l'inevitable tràfec matinal et fa ser menys operatiu en l'intent de dormir. Mires la tele, llegeixes, escrius. No serveix. Només assoleixes la fita quan algun maleit sàtir, des d'algun obscur racó de la teva ment, te la desconnecta quan falta molt poc per anar a treballar. O ni tan sols així. La segona, més desconcertant, és aquella segons la qual aconsegueixes tancar els ulls, fins i tot creus somiar, i aleshores els obres i t'adones que només han passat dues hores. Dues hores i tens l'estranya sensació que ja has descansat. Ho proves, insisteixes, però només t'adorms per un altre breu període de temps. Aixeques les parpelles, et remous al llit, et sobresalten sonoritats incertes. No saps si somies o penses, si escoltes o evoques. Et tornes a llevar creient que la nit ha passat, però el despertador et diu que la nit és ben negra. Tens la temptació de ser productiu en alguna cosa, qualsevol, però tems sistematitzar el consol i descansar encara menys. Busques l'origen del problema, però et rendeixes: deus ser tu mateix, millor no recrear-s'hi. Per tant, et lleves, ?obres el portàtil i cliques un document en blanc. Potser tot plegat es resoldria amb això, deixant el paper en blanc. Però com que és tard, et deixes de metàfores i escrius el títol. «Insomni». En faràs un article. Aquest article.
