Poc després de la pèrdua de les darreres colònies per part del Govern espanyol es fundava, el 1899, el Centre Català de Santiago de Cuba, amb la voluntat de servir com a instrument per aglutinar els catalans residents a la ciutat i de «propagar el programa del catalanisme». La reacció dels sectors espanyolistes de Santiago, en aquells moments més residuals que mai, fou de visceral oposició, en un context on predominava el sentiment de dissolució dels principis patriòtics espanyols. Una de les fórmules que proposaven els espanyolistes -alguns d'ells, també, d'origen català-, per combatre aquestes iniciatives de rel catalanista, era la d'endegar campanyes de boicot als productes catalans, estratègia aquesta que s'ha repetit al llarg de la història i fins a temps ben recents. Reproduïm el fragment d'un article publicat a La Tralla de Barcelona el 19 de maig de 1905 i signat per Frederic Boix, president honorari del Centre Català de Santiago de Cuba, on descriu la situació creada en les primeres etapes de la Cuba postcolonial i, sobretot, les reaccions provocades per la creació del Centre Català en els entorns espanyolistes:

«Devant del brillant resultat obtingut, nostres enemichs emprengueren una campanya de difamació contra nosaltres, arrivant fins á donarse molts casos que casas de comers catalanas, els seus amos, fills borts de la terra que'ls vegé naixer, amenassaren á llurs dependents ab tirarlos al carrer si s'allistaven de socis al nostre Centre. Mes al veure que no defallíam en nostra empresa descendiren fins al baix y rastrer procedir dels anónims com el que copío al peu de la lletra:

«Amigo Boix: Como que verdaderamente le aprecio, creo en mí deber de amistad en avisarle que anteanoche en cierta reunión oí decir que ya que usted tenía el pensamiento de formar una sociedad para separarse de los españoles, era preciso tomar la determinación de no comprar nada en su establecimiento y hacer toda la propaganda posible para que se j..... por más que considero esta determinación vil y rastrera. Como amigo cumplo como tal. Suyo».

Frederic Boix i els cercles independentistes catalans que residien a l'illa i que cada vegada eren més nombrosos, davant les escomeses espanyolistes reaccionaven amb contundència i sense defallir: «Una vegada llegit vaig dirme ¿qué son y qué representan els meus mesquins interessos particulars devant dels interessos generals de la Patria? Res ó gayre be res; y seguirem més ferms que may nostra tasca, comptant sempres ab la forsa moral y simpatía dels nobles fills del pais, puig sempre y en totas ocasions ens ho havían demostrat. «Avant sempre» «Sempre avant» ens diguerem y las llistas de socis anaren omplintse, trovantse avuy instalat en un dels millors edificis de la ciutat».

La manera com va gestionar el govern espanyol el procés nacional de Cuba, que va culminar amb la independència de l'illa l'any 1898, il·lustra de forma indiscutible la ineptitud de les autoritats colonials i posa de manifest que la intransigència política pot estimular els posicionaments més radicals dels pobles que consideren menystinguts els seus drets més elementals. El coneixement del passat ha d'ajudar a entendre el present i, sobretot, ha de representar l'instrument necessari per ajudar a projectar el futur.

Poc abans de morir, l'any 2012, el cardiòleg catalanista, Moisès Broggi, havia expressat: «Sóc optimista perquè com més malament ho fan a Espanya més fàcil ens ho posen. La paciència té un límit, eh?». Queda clar que ha arribat l'hora.