Un nen com tu

16.09.2015 | 00:00
Un nen com tu

El nen deixa de caminar just davant el col·legi, plora que ploraràs. Una gentada es mou en totes direccions. El petit va de la mà de sa mare.És el primer dia de classe, aviat anirà content, trobarà amics i aprendrà a ser sociable i a obrir-se el món. No és tan diferent de tu, que eres un xic tancat i poc sociable. Veient-lo, et sent transportat a una altra època. El setembre és l'època del material escolar i els llibres. Els nanos van carregats que sembla que vulguin envair un país àrab en guerra civil. Els calés. Sempre els calés. La mare o el pare volen, per definició, el millor per al fill. Si juga a futbol, somies que serà un Messi millorat. Tots els pares volen que el seu fill sigui davanter: onze davanters a l'equip, més els suplents, també davanters. Si li comença a agradar el tennis, que tremolin Djokovic, Federer i Nadal, que ja han marcat una etapa. Dipositant els nostres somnis particulars i intransferibles en els nostres fills, allò que hauríem volgut ser i no som, no els fem cap favor. Al contrari, les tradicions hi són per trencar-les i les vocacions són personals, úniques.
Quan veus els petits, carregats dels problemes, lluites diàries i baralles quotidianes dels pares, notes que els problemes d'una família s'estenen com la taca d'oli i afecten uns vailets, que haurien de viure dedicats a créixer i descobrir. Nens que se senten com un país dividit entre els dos pares, en guerra civil eterna: si poguessin, els partirien en dues meitats. Nens que passen privacions i que són enviats a classe sense esmorzar. Nens que quan riuen, fan un mig somriure i accepten, sense negar-ho, per rutina, que la llebre és un gat. Nens que aprenen la duresa de la vida massa aviat. Que els pugen les àvies i els avis, quan alguns no poden amb la seva ànima, perquè els pares són sempre a fora, treballant, lluitant. Avis que fan de pares i pares que no hi són. La cara B del nostre món és que molts de nosaltres pensem que els nens i nenes necessiten un munt de joguines i objectes per ser feliços quan, sobretot, ens necessiten a nosaltres: la nostra escalfor, la presència, l'afecte. A còpia de regals materials, de protegir els infants, se'ls allunya de la realitat. Molts de vostès diran que els més joves o els adolescents són difícils d'entendre, parlen un altre llenguatge, viuen en un altre món. Són, diuen, materialistes, tenen poc sentit d'esforç personal. Pensen que tot els ho han de donar fet. I que tots mereixen ser, d'entrada, directors de l'empresa. Però com tots els clixés, són maneres d'etiquetar la gent per no entendre com és l'individu. Quan tu eres petit, quan eres jove, et senties poc entès pels teus pares. Els necessitaves i els estimaves. Aquell passat avui se't presenta davant els ulls, en el rostre del teu fill. Cap època és fàcil, que no t'enganyi l'edat o la manca de capacitat per posar-te en el lloc de l'altre: cal recordar quan eres un nen i tot tenia regust de nou i sorprenent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema