La valentia d'Angela Merkel

16.09.2015 | 00:00
La valentia d'Angela Merkel

Las imágenes son postales de la memoria», va escriure José Carlos Llop a La avenida de la luz, i les imatges dels refugiats de Síria i d'Iraq arribant a les fronteres d'Europa -nens i dones, adults i gent gran- són també records que ens retrotrauen a altres èxodes terribles de la història: els jueus fugint de l'Holocaust, els republicans espanyols abandonant el país en acabar la Guerra Civil, els cubans i els vietnamites escapant del comunisme en pastera o a peu... Són la conseqüència d'un horror -el de la guerra- consentit en certa manera per Occident, tolerat entre un reguitzell d'amenaces i sancions vagues, mentre l'Estat Islàmic creixia -i creix- massacrant les minories del Pròxim Orient, majorment la cristiana, encara que no només la cristiana, com s'ha pogut comprovar. Amb números aproximats, es parla ja d'uns quatre milions de refugiats, sobretot procedents de Síria i nord de l'Iraq. La pressió en determinades fronteres ha arribat a nivells màxims, especialment a Hongria -on l'ultranacionalista primer ministre Viktor Orban utilitza la munició habitual del pitjor populisme europeu-, a Grècia, Itàlia o Turquia. I no deixa de sorprendre la passivitat d'alguns països -el Brasil i moltes altres nacions iberoamericanes, EUA i la Xina- a l'hora d'assumir compromisos concrets i importants, no només cosmètics. Els crims massius contra la humanitat exigeixen respostes globals, no la frívola comoditat de l'escapisme. A Europa, ningú exemplifica la responsabilitat com Angela Merkel, Mario Draghi i Gordon Brown, cadascú a la seva escala. L'antic primer del Regne Unit Gordon Brown ha salvat el seu país en repetides ocasions: l'última vegada en aixecar l'ànim britànic davant un referèndum suïcida. Mario Draghi ha tingut un paper determinant en la supervivència de la zona euro. Gràcies a ell, per exemple, Espanya va poder evitar un rescat que hauria estat ruïnós per a nosaltres. La timidesa inicial de Merkel ha cedit el seu lloc a una figura política indispensable per entendre el futur de la Unió. És ella qui ha defensat en primera persona l'existència d'una Europa cohesionada enfront de la temptació de dividir-la en dues velocitats: rics per una banda, pobres per l'altra. És ella la que ha exigit un compromís pressupostari i reformista a canvi de la solidaritat alemanya. És ella, personalment, la qual va doblegar les vel·leïtats de Syriza a Grècia i els cars capricis de Varoufakis. És ella, en definitiva, la que arran de la crisi de refugiats s'ha erigit en l'autèntica líder d'Europa, ja no només en el vessant econòmic sinó també moral. Aquests dies Alemanya -en boca de Sigmar Gabriel, número dos del govern- ha declarat que acollirà fins a 500.000 refugiats a l'any. Un esforç que cap altre país sembla disposat a realitzar. No, almenys, en aquesta proporció. La política consisteix a sumar realisme, responsabilitat i lleialtat. I això és una cosa que els polítics espanyols, tan obsessionats pel curt termini, no han acabat d'entendre. Sense lleialtat no hi ha confiança. I sense realisme ni responsabilitat, la política es converteix en un joc bastard d'interessos o en una mera exhibició de l'escapisme cíclic de les ideologies. A això cal afegir-li la valentia per prendre decisions i assumir els seus riscos: el valor, diguem-ho ja, que li sobra a Angela Merkel i que no tenen tants i tants altres governants.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema