En aquesta Diada de Catalunya, més d'un milió de ciutadans han ballat una rumba davant l'esfinx de la Moncloa.
Més d'un milió de ciutadans als carrers de Barcelona, quatre anys seguits, ballant per a Rajoy la famosa rumba de Peret Catalunya tiene poder, resulta impressionant. Després les urnes -més creïbles- diran el que diguin, però aquestes grans manifestacions, amb un missatge clar, no mereixen l'actitud d'esfinx per resposta.
El carrer -més o menys manipulat- es mou, i l'Estat continua en posició estàtica, com esbalaït i desorientat. Sembla que no sàpiga com reaccionar, i quan ho ha fet s'ha equivocat massa vegades. I el carrer, a Catalunya, s'ha anat movent encara més i amb més gent.
No és qüestió de comptar si els manifestants eren més o menys que les altres vegades: hi va haver una gentada enorme. Ni tampoc de valorar el suport, l'empenta i la implicació de les diverses instàncies del govern autonòmic català en aquestes manifestacions, ajuda que ha estat molt forta i decisiva.
El que és sorprenent i destacable és la diferent actitud de les dues parts enfrontades. La gran activitat i iniciativa, motivadores i contagiants, d'un important sector de la política i de la societat catalanes davant l'escandalosa passivitat negativa i desmoralitzadora dels responsables del govern estatal, sense imaginació ni iniciativa per encarrilar de manera positiva, i sense animar l'enfrontament, l'anomenat problema català. Problema que creix cada dia quan rebota contra un mur de silenci, d'incomprensió o de menyspreu en lloc de trobar una actitud d'escolta i de diàleg, dins la llei o des de la possibilitat de canviar-la.
No s'ha de passar per alt la inconcreta proposta que acaba de fer el president Artur Mas, en l'eufòria de l'èxit d'aquesta última Diada, de canviar la llei «entre tots», que coincideix amb la del ministre Margallo de la cessió de la totalitat de l'IRPF i la modificació del text constitucional.
Són, la de Mas i la de Margallo, dues propostes que cal tenir en compte. Totes dues són hàbils i oportunes, i potser permetrien al president Rajoy sortir del seu actual immobilisme en aquest difícil tema, que -com s'ha pogut veure- no fa res més que agreujar les coses.
I al president Mas potser l'ajudarien a intentar sortir de l'embolic en què s'ha ficat, de molt difícil sortida, i jugar encara una carta amb algunes possibilitats, evitant que «li facin el llit» els seus mateixos socis, que no són gaire de fiar.
