Cartes

Josep Ruiz GarcÍa. SANTA Coloma de Farners.

Abans de res voldria aclarir que no sóc un antisistema dels que s'estilen, més aviat diria que sóc un crític del sistema, que no és ben bé el mateix.

Lamento profundament, i sobretot m'indigna, el drama que els ha tocat viure als milers de refugiats de les guerres alimentades per estats sense escrúpols i que els han obligat a fugir del terror i la desolació.

Lamento també que els mitjans de comunicació en general es limitin a explicar el que succeeix i no aprofundeixin en les causes instant els Governs a la recerca de possibles remeis derivats d'una seriosa voluntat de resoldre el problema.

El periodisme no ha de limitar-se a explicar el que diuen que faran el polítics, sinó donar compte del que fan quan hi ha un problema.

Digueu-me cabró si voleu, però al mateix temps experimento una íntima satisfacció que no puc ni vull dissimular. I és que quan veig que aquesta allau imparable de refugiats polítics o econòmics comença a preocupar els governs de la vella Europa, no puc menys que pensar en els vertaders responsables d'aquesta immensa desgràcia humana.

Fa pocs dies vaig llegir que el president dels EUA havia estat a l'Aràbia Saudita, on va signar una comanda d'armes i municions per ni més ni menys que mil milions de dòlars. Alemanya, Rússia , Espanya, etc. venen armes i municions a dojo a qui vulgui comprar-les, tant si són Estats com si són traficants internacionals. Armes que serveixen per massacrar civils i militars en guerres que només en beneficien uns quants.

Alemanya, destí final de la majoria dels sirians refugiats de la ?guerra, comença a sentir tremolor de cames i suor freda davant del problema que ja té al damunt víctima del desori que ella mateixa ha contribuït en gran manera a crear. (No és el primer). Només cal recordar qui va armar Grècia en temps passats.

Si us plau vosaltres que podeu, com va dir la Gemma Nierga, pareu la guerra i l'explotació del Tercer Món. I no em digueu que no és fàcil, només cal voluntat de fer-ho. Demano als polítics que siguin honestos i no s'arronsin davant els senyors de la guerra.

La mort d'en Joan Reixach

Carles Mallart. GIRONA.

El passat 16 d'enguany vàrem anar a l'enterrament d'en Joan Reixach Riera (e.p.d.) després d'una llarga malaltia. El noi gran de «la Deu d'Olot».

Coneixia en Joan des de l'edat de 16 anys, puc assegurar que era una gran persona i que comandava amb gran maestria la cuina de la Deu, saga familiar coneguda per tothom i que ja supera els més de 100 anys del negoci inicial de restauració o casa de menjars. Sí, en Joan ha mort als 64 anys, avui m'ha vingut a la memoria la mort de ja fa anys d'en Josep (en Pep) el seu germà amb només 48 anys, amb el qual havíem estudiat junts uns anys. Ha estat un dia trist, tota mort és molt sentida però és que en Joan era una persona especial: discret, intel·ligent, professional, amb caràcter, seriós, confiable, treballador empedreït...

L'he viscut els últims tres anys amb moltes converses personals del maleït càncer amb diferentes fases, algunes amb esperança, altres amb impotència, totes amb confiança amb els metges, però no ha pogut ser. A vegades el destí és implacable i sembla que se'ns emporta les millors persones, i que té coses imprevisibles que no entenem. Ell era una persona religiosa, creient, adorava la seva família directa i tota la que feia referència als seus germans, néts, cosins, era qui més s'assemblava a en Pere, el seu pare, traspassat fa anys, que també vaig conèixer quan jo era jove.

Avui a l'ésglesia de les Fonts d'Olot m'he quedat sense paraules. En Joan era una persona especial de bondat. Recordo com de jove el diumenge a la tarda li deixava la meva bicicleta per anar a festejar amb la Rosa, la seva esposa, que és com ell. Ens deixa un bon llegat i dues filles, la Montse i la Marta, i resta de família que els costarà pair el traspàs d'en Joan, però que estic convençut superaran amb la il·lusió del seu record i tarannà inigualable. Descansi en pau.