El gran triomfador dels mundials d'atletisme de Pequin ha sigut el polonès Pawel Fajdek, per guanyar la mateixa medalla d'or dues vegades. La primera en llançament de martell. Tan content es va posar que ho va sortir a celebrar la mateixa nit agafant tal borratxera que va utilitzar la medalla per pagar el taxi de tornada. L'endemà, en llevar-se i recordar boirosament un taxista que s'allunyava amb una medalla al coll i un somriure a la cara, la va tornar a guanyar, aquesta vegada amb ajut de la policia, que li va retornar. Vull creure que el taxista ha sigut exonerat de culpa, a veure qui li rebutja un regal a una mola borratxa de dos metres d'alçada i 120 quilos de pes.

Anem 55 anys enrere. Als Jocs de Roma un jove nord-americà, negre, va guanyar la medalla d'or de boxa en pes semipesat. Era de Louisville, al sud dels Estats Units, on al 1960 el racisme no era costum sinó llei. En tornar al poble, amb la medalla a la butxaca, va sortir a celebrar-ho amb el seu germà, O a intentar-ho, perquè al primer bar ja se'ls va impedir l'entrada, per negres. A ell, que havia guanyat per al seu país una medalla d'or. Van buscar un riu i va llençar la medalla a l'aigua. Més que un rebuig a la medalla, va ser rebuig a un país que no era prou digne de l'esforç i suor que un dels seus fills, negre i tot, li havia dedicat. Hi ha qui diu que és llegenda. Tant és. Aquell boxejador es deia Cassius Clay, més endavant va rebutjar aquest nom «d'esclau» i es va fer dir Muhamad Alí, i avui és reconegut no només com el millor boxejador de la història sinó probablement com el millor esportista. I compromès amb els drets civils: es va negar a anar a la guerra del Vietnam tot i saber que li traurien el títol de campió del món i la llicència de boxa, o sigui que el condemnarien a la misèria, amb una frase acusadora cap al seu país, ja històrica: A mi cap vietnamita m'ha dit mai negre de merda.

Perdre una medalla per principis o perdre-la durant una borratxera. És el que va dels anys 60 a avui, un reflex de l'evolució de la societat.