Seny i covardia

18.09.2015 | 00:00

«Amb "Anaven lents perquè anaven lluny", la CUP aconsegueix transmetre un autèntic missatge de campanya en un format atípic»

Aquesta setmana, la campanya electoral s'ha escalfat audiovisualment amb dos vídeos de campanya una mica (o força) atípics. Un és el de la CUP-Crida Constituent, tot un curtmetratge de set minuts i mig, titulat «Anaven lents perquè anaven lluny», protagonitzat per les cares més conegudes de la CUP: David Fernández, Quim Arrufat, Isabel Vallet, Antoni Baños... L'altre és el que han firmat els cadells d'Unió Democràtica de Catalunya, Unió de Joves, titulat «Joves pel seny». Les diferències entre un i altre vídeo són tan abismals que val la pena dir-ne alguna cosa.
Al final del vídeo de la CUP, podem llegir-hi la frase: «Encara que no ho sembli, això és un vídeo electoral». L'advertiment és en la mateixa mesura irònic i seriós, com, de fet, tot el curtmetratge, que pren aires d'espagueti-western. Aquesta peça audiovisual marca un punt d'inflexió en la història de les campanyes electorals catalanes. S'ha rodat amb una sabata i una espardenya (o una sandàlia, si ho prefereixen), és a dir, amb un pressupost misèrrim. I, això no obstant, el savi guió de Jair Domínguez i la sincera interpretació dels cupaires, fent d'ells mateixos, dóna un resultat extraordinari. Amb «Anaven lents perquè anaven lluny», la CUP aconsegueix transmetre un autèntic missatge de campanya en un format atípic, només apte per ser difós per les xarxes socials i que, en només vint-i-quatre hores, ja ha obtingut gairebé un quart de milió de visites. Si fa o no fa com el vídeo de Joves d'Unió, que quatre dies després de ser penjat, han vist només 2.000 persones.
L'espot d'Unió de Joves és un gran exemple de manca de visió (publicitària i política) i fa estremir de lamentable. Si la CUP ha optat per una estètica Tarantino, l'espot d'Unió sembla més aviat el d'un anunci de condons amb tocs xirucaires. Els seus protagonistes són aquests xavalets barbamecs amb camisa polo que aquests dies podem veure desfilant darrere de l'Espadaler. Després de veure les morrejades recurrents del vídeo i escoltar una reiterada crida al seny, l'espectador es queda amb el dubte (ben igual que amb el vídeo de la CUP, però diferent) de si això veritablement és un espot electoral o una recomanació profilàctica. Més enllà de la seva estètica trista, però, el que fa entristir de debò és que els hereuets de Carrasco i Formiguera apel·lin al mític seny català d'una manera tan barroera.
La «revolució del seny» que pregona Unió és una bestiesa perfectament desassenyada. És ben conegut que Duran té altres aficions (em refereixo, naturalment, a tocar la bateria) que passen per davant de la lectura. Als maîtres à penser d'Unió, de totes maneres, no els hauria fet cap mal llegir una miqueta d'Ors, per exemple, o de Ferrater Mora. Si ho haguessin fet, haurien descobert que, en bona tradició, el seny no té res a veure amb coses com el sentit comú o la sensatesa, sinó més aviat amb una voluntat ferma d'ordenar l'experiència i omplir-la de sentit. Tant Ors com Ferrater són enemics acèrrims del sentit comú. Diu Ferrater Mora a Les formes de la vida catalana: «El sentit comú al·ludeix a la possessió d'una tendència irreprimible al rebaixament i a la vulgarització, a l'eliminació de l'ideal, a la supressió de l'esperit». Tant per a Ors com per a Ferrater Mora, el sentit comú, ben al contrari que el seny, representa sempre un fre a l'experiència. El sentit comú, en darrer terme, no és altra cosa que por a allò desconegut.
El seny és reflexió, per oposició a la rauxa, que és espontània, intuïtiva i irracional. Però no és immobilisme. El seny no és ?menys valent que la rauxa ni s'hi oposa necessàriament més enllà de suposar dues maneres diferents de reaccionar davant d'un mateix fet. El seny calcula i estudia, evita les decisions a cop calent. Però un cop ha fet aquests passos es llança de dret al seu objectiu, sense vacil·lacions ni pors de cap mena. Una decisió, doncs, pot ser perfectament assenyada (reflexionada, madurada) i alhora comportar una acció contundent, un gest de revolta, un cop de puny sobre la taula.
La «revolució del seny» que propugna Unió no té res de revolucionària perquè té com a objectiu prioritari no tocar res, no fos cas que hi prenguéssim mal. I tampoc no té res a veure amb el seny perquè han confós seny i covardia. La decisió que els catalans prenguem a les urnes el dia 27 no representarà precisament un cop de rauxa. Serà perfectament assenyada. Perquè és assenyat prendre les mesures necessàries per assegurar que els teus impostos van a parar a l'escola dels teus fills i no pas a construir quilòmetres i quilòmetres de rails d'alta velocitat que no porten enlloc. És assenyat voler que la teva llengua sigui tractada, en el teu país, no pas com un patuès sinó com el que és: una llengua perfectament equiparable amb la de qualsevol altre país del món. És assenyat voler-se desconnectar d'una caverna política i mediàtica que difama cada dia la teva gent i insulta el teu país. És assenyat separar-se de qui no està disposat a acceptar-te tal com ets i ha estat segles intentant fer-te ser com ell vol que siguis.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema