el procés» sobiranista, que sembla que pot culminar amb les eleccions autonòmiques, que alguns anomenen plebiscitàries, a les quals estem convocats els catalans el proper 27 de setembre (27-S), ens trasllada a una situació típica de teoria de jocs. La teoria de jocs es va fer coneguda arran de la pel·lícula Una ment meravellosa, on es descriu l'equilibri de Nash que representa el màxim de benestar social en una situació on els participants tenen informació de l'estratègia dels altres participants.
Sense tenir l'ànim de banalitzar el dilema que es planteja a les eleccions del 27-S, i, com es habitual entre els economistes, simplificant (en excés) les dues postures majoritàries que hem de decidir a les eleccions, es planteja una situació d'un vot favorable a la independència i un vot contrari. Lamentablement, qualsevol dels resultats ens aboca, al meu mode de veure-la, a una situació que no garanteix el màxim de benestar social de cap de les parts implicades, ni del conjunt de la societat.
En cas que guanyi el «Sí» a la independència, el dia 28 estarem en una situació de total incertesa respecte a les conseqüències del procés, a l'hora, que ens trobarem en una situació de confrontació amb les autoritats espanyoles, on les conseqüències, també són incertes. En el pitjor dels casos es mantenen amenaces respecte a la suspensió de l'autonomia, el no reconeixement al resultat de les eleccions ni a la constitució d'un nou país, i en el millor, un vet indefinit a la «reincorporació» a la UE.
Des del costat del sí, ens traslladen que tenen la capacitat de constituir un estat en deu mesos, menys del que es triga a construir un habitatge, i que el reconeixement institucional i internacional s'aconseguirà un cop siguem independents. No em refereixo a la situació com a bona o dolenta, sinó com a incerta i, que més enllà, que a llarg termini els beneficis econòmics són evidents, a curt termini els costos de la transició, també poden ser molt rellevants.
Des del posicionament contrari a la independència, el plantejament també és de confrontació, on es planteja una situació permanent de statu quo, amb una política d'inversió, en molts casos, molt discutible, on no s'observen criteris d'eficiència econòmica i productiva, i es trasllada una estricta centralització en la major part de les decisions. En qualsevol cas, si guanya el no (o perd el sí), sembla que la situació per al conjunt de ciutadans, en particular, catalans, estarem en una situació pitjor, que la prèvia a les eleccions. És probable que la posició de negociació entre administracions (autonòmica i central) per a la distribució dels recursos públics, podrien provocar un greuge, respecte a la situació actual, i molt probablement, molt allunyats del que econòmicament hauria de ser òptim.
Poques vegades m'atreviria a posicionar-me políticament, ni introduir elements de decisió d'un debat polític i menys respecte a la capacitat d'un poble a expressar la seva opinió a través d'unes urnes. Però, tinc el convenciment que el fracàs de les negociacions entre administracions fins a la data, ens posiciona a les portes d'una decisió que sigui quin sigui el resultat de les eleccions ens situa en una posició pitjor de la que socialment és òptima, des d'un punt de vista econòmic. Aquesta és la conclusió a què arribo quan plantejo el dilema utilitzant la teoria de jocs, on les dues posicions de la negociació busquen el seu màxim benefici, la primera estirant la corda per tal d'obtenir la plena autonomia (independència) per tenir la gestió autònoma de tots els recursos generats a Catalunya, mentre que els governants de l'autoritat central, aposten per perpetuar la situació actual on totes les decisions es materialitzen de forma centralitzada.
Aquestes postures extremes no preveuen un escenari, sota el meu punt de vista que hauria de ser equilibrat i que garanteix el màxim benestar social, des d'un punt de vista econòmic, que és d'assolir una situació intermèdia, en què ambdues posicions relaxin les seves pretensions. En una negociació sempre és recomanable assolir posicions on les dues parts cedeixen en alguna cosa i estableixen una pauta que beneficia ambdues parts.
El que realment lamento és que el fracàs de les negociacions entre ambdues administracions ens aboqui cap a unes eleccions en què qualsevol resultat ens trasllada a una situació pitjor de la que hauria de ser socialment òptima. És a dir, lamentablement estem vivint a una situació política similar a la lluita dels set regnes que gaudim aquests dies a Girona amb la producció de la popular sèrie de Joc de trons, que no a una gestió política que maximitzi el benestar social dels seus ciutadans.
