hi ha gent que s'hi troba còmoda, embolcallada amb la polèmica. És més, hi ha gent que la cerca, que l'ensuma i llavors s'hi aboca amb delera i s'hi rebolca amb satisfacció. La controvèrsia els vivifica, els esperona i ja no saps si discuteixen per defensar els seus punts de vista o simplement perquè els agrada discutir, és a dir, per pur plaer o potser per mera necessitat. Vull dir que de vegades sembla que els sàpiga greu estar d'acord, ni que sigui en un mínim punt, amb l'adversari i cerquen de nou algun pretext per la fricció.

Ho estic comprovant especialment aquests darrers dies, i sobretot a les xarxes socials, amb motiu de les eleccions del 27 de setembre. Llegeixo debats encesos, tensos, inacabables sobre els pros i els contres de la independència, sobre els avantatges i els desavantatges de votar aquest o aquell partit, sobre les maldats apocalíptiques i la ineptitud dels rivals. Això sí, l'autocrítica sol ser nul·la i els arguments, si fa no fa, solen ser recurrents. De fet, tinc la sensació que els arguments només se'ls creuen els que ja estan convençuts, són com una mena de reforç anímic, com un missatge d'autocomplaença. Fins i tot els mateixos arguments que es critiquen al rival són després usats per defensar la posicions pròpies. Per això la majoria de debats i discussions sonen tan encarcarats, tan dogmàtics i tan carrinclons. Molt de tant en tant, sorgeix alguna aportació original, incisiva, que obre una escletxa i genera alguns moments de lucidesa, però ben aviat acaba engolida pel rebombori general, com si no interessés, com si fes nosa, com si fos massa feixuc qüestionar-se segons què.

Alguns s'ho prenen tan a la valenta que obliden les més elementals normes d'educació i racionalitat i, encara pitjor, obliden el sentit de l'humor, que em sembla que és de les poques coses que ens salva sempre de l'absurd i de la misèria moral. Llavors, esvaïda tota intolerància, apareixen els insults, les amenaces o les proclames incendiàries i messiàniques. En alguns casos ni tan sols hi ha arguments, només unes afirmacions demagògiques o unes manipulacions tan barroeres que fan enrogir. Aleshores endevines que, rere aquells pretesos arguments, s'hi amaga molt d'odi o ressentiment o vés a saber què.

Jo en fujo, de totes aquestes discussions i debats, sempre que puc i tan de pressa com puc. No dic que la meva opció sigui la millor, ni tan sols dic que sigui desitjable, res més lluny de la meva intenció que entrar en polèmiques.