Espoli nazi

20.09.2015 | 00:00
Espoli nazi

la pel·lícula Woman in gold narra la peripècia patida pel retrat d'Adela Bloch-Bauer, pintat el 1907 per Gustav Klimt, des que va ser robat pels nazis a Viena fins a la seva recuperació per María Altman (interpretada per Helen Mirren), després d'una llarga batalla legal contra Àustria i el museu de Belvedere que no el volien perdre. Van perdre i avui el quadre penja a la Neue Galerie de Nova York. Com a jove diplomàtic vaig treballar en la recuperació per a Espanya del Guernica de Picasso, llavors al MOMA, i recordo molt bé com Rubin, el seu director, em reconeixia que faria tot el possible per mantenir a Nova York a l'estrella de la seva col·lecció, la que més visitants atreia. També el MOMA va perdre i el Guernica està avui al Reina Sofia de Madrid.
La història del quadre de Klimt recorda la tragèdia que el nazisme va suposar per al món i en particular per a milions de jueus exterminats per la seva barbàrie. S'assassinava a les persones i es robaven les seves propietats, que passaven a mans dels jerarques nazis o eren destruïdes com "art decadent". Amb la guerra es van perdre moltes obres d'art i moltes altres van ser robades i van aparèixer anys més tard en els soterranis de l'Ermitage de Moscou (més de 800) o en col·leccions particulars. Unes 100.000 estan encara en parador desconegut. Un alemany, Cornelius Gullitt, guardava a Munic 1.500 quadres (Chagall, Liebermann, Monet, Picasso...) reunits pel seu pare durant el nazisme. José Carlos Llop ha explicat com César González Ruano, corresponsal a París durant l'ocupació alemanya, feia tripijocs amb aquest tràfic tenyit de tragèdia i ara es parla d'un tren nazi enterrat i ple de tresors... Els robatoris d'obres d'art han acompanyat totes les guerres i així s'han fet museus com el Louvre, el British o el de Pèrgam. Ja els romans robaven obeliscs a Egipte, la qual cosa no era tan dolenta com la destrucció dels mongols o dels fanàtics de l'Estat Islàmic que acaben de dinamitar el temple de Baal a Palmyra i que semblen demanar a crits la creació d'una brigada similar a la de la pel·lícula The monuments men.
En aquest camp poden no actuar de bona fe ni els que haurien de donar exemple. Durant els meus anys com a agregat cultural a Nova York vaig viure dos casos que il·lustren el que dic. El primer es refereix a una preciosa Anunciació d'El Greco robada per milicians republicans de la mansió asturiana del Pito, propietat de la família Selgas, al principi de la Guerra Civil. Un temps després el quadre va ser vist a Mèxic i se sap que va canviar de mans després d'una partida de pòquer a San Francisco. Tot molt novel·lesc. A partir d'aquest moment es va perdre el rastre fins que em va trucar una amiga que treballava al Metropolitan Museum de Nova York per dir-me que en els soterranis on es guarden els quadres que no s'exhibeixen n'hi havia un sospitosament semblant al robat a la família Selgas. Així va començar una operació diplomàtico-policial que el va recuperar poc després per als seus legítims propietaris a Espanya. Sabia el museu el que tenia al soterrani? En un altre cas, un marxant holandès va venir al Consolat a oferir-me un monumental tríptic català dels germans Serra (segle XIV). Creia que havia estat robat temps enrere i que el delicte havia prescrit, ignorant que el robatori era més recent. Procedia de l'església de la Conca del Vallès, l'havien trossejat per transportar-lo a l'esquena d'una mula pels Pirineus i després havia estat restaurat a Suïssa per vendre als Estats Units. Vaig avisar i el nostre Govern va destacar a diversos policies a Nova York on, en cooperació amb l'FBI (que va col·laborar amb una guapíssima agent disfressada de fotògrafa d'art), vam poder recuperar el tríptic en una operació molt pel·liculera un plujós i fred matí novaiorquès. El tríptic va ser exposat en el Museu del Prado abans de ser dipositat al Museu Nacional d'Art de Catalunya. I avui una de les fonts de finançament de l'Estat Islàmic és la venda d'objectes d'art robats. Si venen és perquè hi ha qui compra.
Fa dos mesos un jutge californià ha rebutjat la demanda dels hereus de la família Cassirer contra el museu madrileny Thyssen per la propietat del quadre de Camille PissarroRue Saint Honorée. Après-midi. Effet de pluie. És un cas amb el qual vaig haver de bregar quan era ambaixador a Washington i sobre el que el Congrés nord-americà, sempre sensible als lobbies jueus, em pressionava molt. Un marxant li va robar/comprar a Lilly Cassirer el 1939 per 360 dòlars i un visat per sortir d'Alemanya, amenaçant-la amb enviar-la a un camp de concentració si no accedia. La senyora Cassirer va sobreviure a la guerra i va ser compensada en els anys cinquanta pel govern de Bonn. Thyssen va adquirir el quadre en un antiquari novaiorquès molts anys més tard, ignorant el seu origen. La sentència no deixa dubtes sobre la legítima propietat del museu madrileny, encara que el jutge l'anima a considerar fer "el que seria just amb víctimes de la persecució nazi". Els hereus de Lilly ja han anunciat que hi recorreran. I és que la ferida nazi segueix sagnant setanta anys més tard.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema