Si després de l'enfonsament del PASOK i l'eclosió de Syriza a Grècia, de l'èxit de les marees urbanes a Espanya articulades entorn a Podem i a partits locals a Balears, Galícia, València i Catalunya, algú necessita un altre exemple de què vol l'electorat socialdemòcrata, pot mirar què passa a la Gran Bretanya. Hi veurà un perfecte outsider, un sindicalista reconvertit a diputat fa més de 30 anys, onejant les banderes de l'ètica i la decència, elegit per golejada líder i candidat del Labour.

Cada país té la història i el sistema electoral que li toca i, per tant, les solucions són diferents, però en tots els casos responen a la mateixa realitat: Un partit socialista acomodat als poders i els seus mecanismes i l'aplicació d'una política neoliberal, dita d'austeritat, que retorna a la realitat laboral i social anteriors a la primera guerra mundial. S'esvaeixen drets, creix la pobresa i la fractura entre uns pocs rics - cada cop més rics - i la majoria, mal empleada i mal pagada, s'eixampla. Es privatitzen a baix preu els serveis públics que, o es degraden, o s'encareixen exponencialment. Jeremy Corbyn, a banda d'algun gest radical, com no cantar el Déu salvi a la reina, reclama el benestar anterior a la gran privatització -habitatges amb lloguers raonables i transport públic i assequible-, i la recuperació del paper del sindicats com a garants del dret dels treballadors a tenir una veu a la societat.

Ni mig dia de treva. La campanya de descrèdit a Anglaterra ha estat més immediata que a Catalunya la de La Vanguardia contra Colau o a Madrid la de tothom contra Carmena. No se'ls critica, se'ls desqualifica. Perquè tenen altres prioritats, perquè signifiquen un canvi que no és pura retòrica, perquè retornen les polítiques dels rojos. Cert, les que donaren l'alt grau de riquesa i benestar a Europa durant el segle XX.