el president dels Estats Units, Barack Obama, ha secundat la posició de l'Estat espanyol davant el conat independentista de Catalunya. La declaració no és el simple resultat d'una bona gestió diplomàtica -mai sabrem en realitat si n'hi va haver ni a quin nivell- sinó la constatació que l'Occident manté intacte el seu instint de conservació, de tal manera que sorgeix una solidaritat natural entre les democràcies per rebutjar els estímuls dissolvents i les agressions rupturistes. Òbviament, el pronunciament del líder de la primera potència culmina un rebuig internacional en què havien participat molt explícitament Alemanya i el Regne Unit -Merkel i Cameron-, les dues grans potències europees. Com es recordarà, Obama també es va pronunciar abans i després del referèndum escocès: el 18 setembre 2014 llançava un tuit ben expressiu: "El Regne Unit és un soci extraordinari per als EUA i una força per a un món bo i estable. Espero que romangui fort, robust i unit". I a posteriori es va congratular pel "no" i va felicitar els escocesos "pel seu complet i enèrgic exercici de la democràcia". Efectivament, els escocesos havien pactat un referèndum amb Londres perquè ho permetia el marc constitucional.

Aquesta presa de posició de la comunitat internacional o de la part de la comunitat internacional que ens interessa no és un simple suport al circumstancial govern d'Espanya: és el suport a un Estat democràtic clau en els equilibris globals, que es veu agredit per una conspiració disposada a soscavar l'estat de dret. De fet, Merkel, a més de mostrar-se favorable a la unitat espanyola, va advertir els sobiranistes que els tractats de la Unió Europea garanteixen la sobirania i integritat territorial dels Estats i ella mateixa considera "molt important" que es respecti la legalitat internacional.

Així les coses, és manifest que aquesta hostilitat es dirigeix específicament no al secessionisme mateix, que és una planta que viu en bastants Estats d'Occident, sinó a la pretensió d'exercir-lo sigui com sigui, sense acatar les lleis democràtiques de l'entramat de normes que formen el basament jurídic del teixit institucional. En aquestes circumstàncies, encara que Catalunya obtingués la separació -cosa imaginable però totalment improbable atesa la convergència de les forces democràtiques espanyoles i la insuficiència quantitativa del sobiranisme, que no arriba a la massa crítica necessària-, no seria rebuda a les institucions internacionals per aquesta il·legitimitat originària, que tampoc pot ser acceptada com a precedent pels països europeus.

Tot fent abstracció de l'absurd que resulta que algun grup nacional intern a la Unió Europea, que és fruit d'un joiós procés d'integració, pretengui la secessió de l'estat al qual pertany, més inacceptable és encara que això s'intenti vulnerant les regles de joc que garanteixen la seguretat jurídica. Tota la qual cosa atorga credibilitat a l'informe recentment aparegut de la Fundació Alternatives que, basant-se en la Constitució espanyola i en els tractats comunitaris, arriba a la conclusió que la ruptura no només deixaria a Catalunya fora de la UE sinó que no li seria possible tornar al club europeu en el futur; a més, deixaria de tenir presència al BCE, que ja no podria oferir finançament, i en el Mecanisme Europeu d'Estabilitat, i deixaria de formar part de l'espai Schengen.

La política exterior gairebé mai mou muntanyes, però els catalans emplaçats a acudir a les urnes el dia 27 han de reflexionar sobre aquestes evidències que tenen davant els seus ulls: els grans països del món no entenen ni aproven l'aventura instada pel nacionalisme confús hereu de Pujol. El que, en cas de separar Catalunya, li asseguraria una gran i inquietant solitud.