Entrevistar no és assetjar

21.09.2015 | 08:43
Entrevistar no és assetjar

Fa ja temps que assistim a una manera molt peculiar de fer entrevistes periodístiques. Sembla que l'autèntic protagonista sigui l'entrevistador i no pas l'entrevistat. Són periodistes que confonen preguntar amb assetjar, voler saber amb voler imposar. Amb una característica comuna: interrompen contínuament el personatge si no respon allò que el periodista (?) vol que digui.

Aleshores assistim a l'espectacle d'una persona que pretén lligar inútilment una oració (gramatical, òbviament), mentre l'inquisidor el talla peremptòriament tot repetint la seva cantarella en un to cada cop més alt. Una veu puja mentre l'altra s'amaga. Com si l'assetjament fos mostra de bon periodisme i el suposadament entrevistat només representés el mal necessari per afalagar l'ego del periodista.

De vegades, algun valent s'atreveix a demanar humilment al periodista (?) que li deixi acabar la frase, generalment sense èxit. Llavors, el preguntador, amb gest i veu de suficiència, mira a la càmera i brinda la "faena" als espectadors. Ha demostrat la seva excel·lència. I, tot seguit, tornem-hi. No cal dir que aquesta situació és produeix, generalment, a televisió. El "matador/a" necessita públic.

Gairebé cada diumenge La Sexta ens "regala" un espectacle d'aquests. Perquè un exemple innegable és Ana Pastor, que vesteix d'impertinència i mala educació un simulacre d'entrevista. Sense parlar de fòbies i fílies! Només cal recordar com va tractar Manuela Carmena, Pablo Iglesias o Artur Mas, i com ho va fer amb Alberto Rivera. Però ja se sap: televisió és espectacle.

PS.- Qui escriu això ha fet més de mil cinc-centes entrevistes. En un to educat. Que no és sinònim de dolent.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema