un dels arguments preferits de l'independentisme català és que Madrid ens ofega, ens roba, ens menysté i que, en resum, té la culpa de tots els nostres mals. I, per això, cal separar-se d'Espanya. Hi ha quelcom de pueril en aquest "Espanya no ens estima", en la manera de pretendre que tot és culpa de l'altre, ignorant les culpes o els errors propis. Un poble madur ha d'analitzar la pròpia conducta i la pròpia història abans de descarregar en l'altri tota la responsabilitat dels propis mals. I això els catalans no ho fem, segurament perquè no serveix ni interessa a la causa independentista. Si la Generalitat no paga farmàcies, geriàtrics, centres de menors, persones dependents i/o empreses creditores, no és perquè hi hagi una mala gestió, perquè les prioritats estiguin mal establertes o perquè el projecte independentista és molt car, sinó perquè Madrid ens té mal finançats. No s'explica que la major part d'impagaments són despesa corrent, que hauria d'estar perfectament prevista als pressupostos públics nostres, i que els grans incompliments de l'Estat són més aviat en matèria d'inversions.

A Catalunya hem comès un munt d'errors que no hem volgut mai assumir. Vestim el 1714 d'una èpica patriòtica per amagar que el que va passar llavors és, senzillament, que els catalans ens vàrem equivocar de bàndol. Ens vàrem posar de part del bàndol perdedor en lloc del bàndol guanyador. I ja se sap que això té conseqüències. I si no, mireu el que li va passar a Turquia a la primera guerra mundial, quan era encara el poderós Imperi Otomà, que es va equivocar en posar-se de part d'Alemanya, i que, en perdre la guerra, va ser desmembrada pel bàndol aliat, amb conseqüències terribles i irreversibles. Sempre que un país perd una guerra té conseqüències, cal acceptar-ho. Però els catalans no. Acumulem tres-cents anys de ressentiments. I això no porta enlloc.

Si repassem la història amb un cert esperit crític ens adonarem que els catalans hem mesurat malament les nostres forces quasi sempre, en la majoria de conflictes. I així fins perdre la guerra civil. O amb el President Companys proclamant la república catalana des del balcó de la Generalitat, cregut que se'n podia sortir. Un mal càlcul del tot evident. Llavors va ser la República (no la monarquia) que ens va esclafar. Però som pro-republicans i antimonàrquics.

Restablerta la Generalitat, amb el vistiplau de l'Estat espanyol, no hem parat de cometre errors del tot absurds. Així, ens varem equivocar quan el 1978 ens varen oferir el concert econòmic i el vam rebutjar. Ara el volem, però, quan era el moment, quan es podia, el vàrem rebutjar. Qui ens entengui que ens compri! Recordo que em vaig enfadar molt llegint, el 1979, l'Estatut de Sau per aquesta mancança. Però llavors això no preocupava ningú. Cada cosa té el seu moment. Si el desaprofites, si desaprofites l'oportunitat, després no et queixis.

Ens hem equivocat assumint certes competències que aporten molt poc, no generen ingressos però sí molta despesa, com és, per exemple, la competència sobre presons. Cal recordar que els bascos, molt més llestos ells, tot i tenir el concert, no varen voler aquesta competència, justament per això, perquè era una ingent despesa que es volien estalviar.

A l'Estatut del 2006 es contenien unes previsions de les que resultaven que gestionaríem competències que suposarien un 80% de la despesa però, en canvi, la recaptació directa era només d'un 50% dels ingressos. Ballava un 30%. I com això hi havia un munt de problemes que feien previsible tot el que ha passat després. Culpa nostra.

I això per no parlar de la Llei Electoral catalana, que no sols la podíem fer sinó que teníem l'obligació de fer-la. Això ens produeïx molts problemes a l'hora de fer consultes pròpies. No disposem ni de cens ni de Junta electorals. I és només culpa nostra.

I així podríem seguir enumerant un munt d'errors propis sobre els que hauríem de reflexionar. I si és cert que Madrid ha fet malament moltes coses pel que fa al problema català, no és menys cert que nosaltres tampoc ho hem fet bé. Per això crec que la nostra actitud no assumint els propis errors, culpant de tot a Espanya, exhibint un victimisme arrogant i una antipàtica superioritat moral no ajuda gens a tenir la desitjable bona relació amb la resta d'Espanya. A poder mantenir un diàleg constructiu. Com que som els millors (n'estem convençuts!) i les espanyes viuen a costa nostra, decidim quines lleis complim i quines no. Que el que volem és llei i als demés que els bombin! Tenim un problema d'actitud seriós. O això em sembla.

Pel que fa a l'anomenat procés, ens ha entrat una pressa per ser independents que no és gens bona. Res ben fet es pot fer amb pressa. Sabem que el govern del PP, a Madrid, està enrocat ara mateix, però la situació serà, segur, una altra molt diferent dintre d'uns mesos. I és possible i fins i tot probable que sigui molt més favorable per als interessos catalans. Per què, doncs, no esperar? Per què posar sempre el carro davant dels cavalls? La independència és quelcom molt complicat, molt important i no s'hi pot anar amb presses. O ens tornarem a equivocar. Perquè, malgrat que ens pensem ser els millors, la nostra història és una suma continuada d'errors. Seria bo reflexionar-hi. I seria bo acceptar-ho.