el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar el dia 10 una important sentència per a les relacions laborals i que mereix ser objecte de comentari. La sentència dóna resposta a una qüestió prejudicial plantejada per l'Audiència Nacional que preguntava si la normativa comunitària s'ha d'interpretar "en el sentit que el temps invertit en el desplaçament a l'inici i al final de la jornada realitzat per un treballador que no té adscrit un centre de treball fix, sinó que ha de desplaçar-se cada dia des del seu domicili al centre d'un client de l'empresa, diferent cada dia, i tornar al seu domicili des del centre d'un altre client al seu torn diferent (sobre una ruta o llistat que li és fixat per l'empresa el dia anterior), situats sempre dins d'una zona geogràfica més o menys àmplia, en les condicions del litigi principal explicitada en els fonaments d'aquesta qüestió, constitueix temps de treball". El litigi afecta una empresa espanyola de seguretat.

Anem a l'examen del primer "element constitutiu" per al TJUE, com és que el treballador "ha d'estar en exercici de la seva activitat o funcions". El tribunal ha de donar resposta a l'argumentació empresarial que els treballadors només estan treballant, en el sentit donat al concepte "temps de treball" a la Directiva, quan realitzen les prestacions tècniques d'instal·lació i manteniment de sistemes de seguretat en els centres de treball dels seus clients, de manera que "durant el temps de desplaçament domicili-clients, aquests treballadors no estan en exercici de les seves activitats o de les seves funcions".

Aquesta tesi és rebutjada pel TJUE que fa seu els arguments de l'advocat general respecte al caràcter necessari del desplaçament perquè es pugui portar a terme posteriorment les tasques i funcions pròpies del treballador en el centre de treball d'un client, i l'impacte negatiu que la acceptació de la tesi de les empreses demandades tindria sobre la protecció de la seguretat i salut dels treballadors. També dóna suport a la seva decisió el tribunal en una interpretació d'acord amb la realitat jurídica anterior, quina era la consideració de temps de treball dels desplaçaments des del centre de treball "fix" al primer centre de treball d'un client i la tornada a aquell des de l'últim, per la qual cosa en definitiva la naturalesa dels desplaçaments no ha canviat abans i després de la supressió de les oficines provincials, sinó que "només ha canviat el punt de partida d'aquests desplaçaments".

Procedeix a continuació el TJUE a examinar el segon element, el poder o autoritat empresarial, la subordinació del treballador a les ordres i instruccions de l'empresari durant allò que és temps de treball, recordant la seva consolidada doctrina al respecte, sent el factor determinant de l'existència d'aquest "pressupost substantiu" el fet que el treballador "està obligat a estar físicament al lloc que determini l'empresari i a romandre a disposició d'aquest per poder realitzar de manera immediata les prestacions en cas de necessitat".

És cert que hi ha una mínima llibertat del treballador durant part de la seva activitat, en aquest cas del desplaçament, que no té quan és al centre de treball del client, i pot desplaçar-se per la ruta que estimi més convenient, però subratllo que és mínima, perquè allò que veritablement importa, i condiciona la decisió del treballador, és que ha d'arribar al centre de treball del client assignat "a l'hora acordada amb el seu empresari". És a dir, importa que el treballador compleixi amb les instruccions de l'empresari, amb independència que tingui una (relativa) llibertat per decidir quin trajecte pot utilitzar (i sempre que, afegeixo jo ara, n'hi hagi més d'un, cosa que no sempre passarà), llibertat que va disminuint, a efectes jurídics, quan l'empresari pot alterar sobre la marxa l'ordre de visita dels clients i anul·lar o afegir cites. La llibertat presumptament existent, i tan fortament defensada per la part empresarial, queda gairebé completament desapareguda per al TJUE, en fi, quan afirma que "durant la durada necessària del trajecte, que la major part dels casos no es pot reduir, aquests treballadors no tenen la possibilitat de disposar lliurement del seu temps i dedicar als seus assumptes personals, de manera que estan a disposició dels seus empresaris".

En fi, arriba el moment d'abordar el tercer element constitutiu, la permanència del treballador en el centre de treball... suposant que existeixi l'esmentat centre, i en el cas enjudiciat en no existir, el debat se centra en l'aplicació d'aquest element al vehicle del treballador, propietat -no us oblideu- de l'empresa, amb el qual realitza els desplaçaments. Novament el TJUE fa seus els arguments de l'advocat general respecte al caràcter consubstancial del desplaçament perquè el treballador pugui dur a terme la seva activitat en els centres de treball dels clients, de manera que de cap manera el centre de treball d'aquests treballadors podria reduir-se "als llocs d'intervenció física d'aquests treballadors en els centres dels clients del seu empresari". No poden els treballadors, diu el TJUE ratificant la tesi de l'advocat general, "estar obligats a assumir el cost de la decisió empresarial de suprimir aquestes oficines", ja que en tal cas es veuria greument afectat l'objectiu de la Directiva 2003/88 de garantir la seguretat i salut en el treball dels treballadors.

Finalment, cal indicar que el TJUE sembla deixar una porta oberta al fet que la remuneració del temps de desplaçament, que és temps de treball, pugui ser diferent d'aquella que s'abona per la prestació de l'activitat en els temps de treball dels clients. No obstant això, també convé recordar que en l'ordenament jurídic espanyol la regulació salarial queda al que disposa la negociació col·lectiva, de manera que l'establiment de remuneracions diferenciades segons es tracti del temps de treball dels desplaçaments o del temps de treball de l'activitat en els centres de treball dels clients hauria de ser objecte de fixació en el conveni col·lectiu que sigui d'aplicació.