Fins l'adveniment de Presidentmàs jo no creia que ningú pogués superar les meves dots de farsant. Era el millor. Quan treballava de tarotista telefònic i em trucava a les dues de la matinada una senyora de 50 anys que n'havia complert 25 de casada, em guanyava la seva confiança a la primera.

- Les cartes em diuen que el seu matrimoni ha perdut la passió dels inicis, que el seu marit ja no li fa cas.

- Vostè sí que en sap, doctor Soler.

A veure quin matrimoni aguanta 25 anys apassionat, pensava jo, i suposant que n'hi hagi algun no serà aquell en què la dona truca a un tarotista de matinada. Tot seguit només era cosa de dir-li -amb veu greu de vident- que veia un home enamorat, i ja s'encarregaria ella d'imaginar si seria el fruiter, el veí del segon o el capellà del poble.

Es tracta de dir a la gent allò que vol escoltar. Presidentmàs prové de la mateixa escola de farsants. Quan algú pregunta per les polítiques neoliberals i privatitzadores que ha executat CiU, o per la corrupció de CDC, o per què vol ser reelegit sense donar la cara, amb veu d'ultratomba respon "Espanya ens roooba... Procééés... 16.000 milioons" i tota la gent amb vida tan trista com la de qui fa 25 anys que està casat, li respon: "Vostè sí que en sap, doctor Presidentmàs". Després assegura que amb la independència tot se solucionarà, i ja és cosa de cadascú imaginar de quina manera.

Tot plegat ha servit almenys per una cosa, a banda de desbancar-me com a primer farsant mundial. Ha servit perquè s'hagi tret la careta molta gent que responia un no rotund quan se li preguntava si el fi justifica els mitjans. Han descobert que el fi justifica els mitjans quan el fi els interessa. Si el fi és la independència tots els mitjans són licits, ja sigui votar un president de dretes, acceptar que no doni cap explicació de la seva acció de govern, o donar per bons els seus arguments sobre qualsevol tema -la UE, l'economia... el que sigui- per més que siguin tan creïbles i raonats com els d'un tarotista. Pensar fa mandra.