El canal de televisió La Sexta s´inscriu de ple en el que s´anomenà la «gauche qui rit» o «la gauche caviar». Aquesta televisió amb el pas del temps s´ha anat posicionant en un espai ideològic «pijo-progre» i amb l´ajut d´algun altre mitjà ha protagonitzat i ha propagat la necessitat urgent d´acabar amb el tradicional bipartidisme del PP i del PSOE, per deixar pas als partits emergents.

A hores d´ara, La Sexta, té un 55% d´admiració per Podem, un 45 % per Ciutadans i un 5% el reparteixen entre l´Eduardo Inda i un periodista estrafolari, una veu del passat, del NO-DO, que se´l passegen en cada programa debat, aquest periodista és el director de La Razón, Paco Marhuenda, perquè l´altre, Eduardo Inda, el del somriure babau, baveja cada cop que surt en Rivera de C´s i acusa delirantment més que argumen­ta als que no són de la seva corda; és qui millor sap empastifar amb ombres de sospita a tots els polítics que no li agraden, ensems, estén catifes vermelles als que li agraden.

El cas d´en Paco Marhuenda és divertit, perquè és el gerro de porcellana parlant amb un discurs previsible i monocolor, repetitiu i avorrit, ni sap canviar les frases; el treuen per mostrar pluralitat, quan són ben conscients que no representa el contrast polític ni ideològic, sinó que és una figura decorativa d´un únic discurs. Un autòmat programat. Així com s´afirmà que el diari El País en la prehistòria de la democràcia va crear-se un partit fet a la seva mida, el PSOE, igualment es pot dir de La Sexta respecte a Podem.

El Gran Wyoming va començar la temporada fa unes dues setmanes, i el primer dia va simular despenyar des de dalt d´un gratacel Artur Mas (com hi ha món, quina gràcia!) amb la imatge manllevada de Mad Men, una sèrie televisiva de la qual he parlat amb admiració en un article. Des d´aquell dia no ha parat de burlar-se de Junts pel Sí, focalitzant la seva ira en la persona d´en Mas. No ha invitat mai, com pràcticament els altres companys d´equip de La Sexta, cap polític del moviment secessionista català. Ha mentit, ha falsejat la realitat econòmica del govern català comparant-la grollerament amb el Govern Basc, que gaudeix d´un tracte preferent amb l´Estat espanyol.

Va entrevistar en Pepe Borrell que anuncià: «Espanya roba a Catalunya, però sols roba una mica». La noia està embarassada però només una mica, el que mata només ho fa sols un xic i l´atracador, si atraca poc, tampoc passa res. Perquè matar poc o molt, sempre, és matar, quedar una mica embarassada és quedar embarassada, i robar és robar. Una declaració, com la d´en Pepe Borrell, un polític no nacionalista català de molt de pes, pot perjudicar molt no sols el PSC, sinó també a altres partits que s´han mofat dels que asseguraven que Espanya roba a Catalunya. La qüestió no és el nombre exacte de diners que rep Catalunya, que varia segons en Borrell o alguns dirigents sobiranistes, si són més o menys. El cabdal és que un ex ministre del PSOE, amb càrrecs importantíssims a la UE, hagi proclamat que és veritat que Espanya no tracta justament a Catalunya.

Com gira la truita segons el vent com bufa, puix recordo que El Gran Wyoming, quan presentava Caiga quien caiga a la Tele5, s´havia burlat d´en Pepe Borrell perquè l´havien pescat, quan feia una campanya electoral, proclamant el mateix missatge, en cada ciutat que visitava: «La gran il·lusió de la meva vida era reunir-me amb vosaltres, ciutadans de Lleó». L´endemà ho repetia a Jaén, el dia següent, a Osca.

L´estiu passat La Sexta va sensacionalitzar el virus de l´ebola i van apallissar als espectadors, com si fos una gran plaga bíblica. Sovint aquesta televisió s´esllavissa en el dramatisme groc; em recorda l´èxit de la revista Interviu, on hi col·laborava en M. Vázquez Montalbán, com també intel·lectuals honestos surten a La Sexta. El seu discurs ideològic és bonisme ensucrat, manté una actitud caritativa, compassiva amb els desvalguts, no de justícia social. No me´ls crec gens. No m´inspira confiança perquè penso que la majoria formen part de la «gauche divine».

Als matins La Sexta presenta el programa de debat Al rojo vivo, al servei de Podem; cada dia hi apareix un militant que fa un míting sense cap objecció per part del presentador. El dia que no surt en Pablo Iglesias és una novetat. Assidus també són l´Albiol del PP i en Rivera de C´s. Antonio García Ferreras, el presentador que gesticula, parla dels partits racionals i irracionals que es presenten a les eleccions del 27-S. Els partits absurds i irracionals són Junts pel Sí i la CUP, però la seva suplent com a presen­ta­do­ra durant les vacances, Cristina Pardo, la de la veu de tible, va anar més lluny i va presentar que la confrontació en l´escenari català electoral era entre partits contranaturals i partits naturals, els que xoquen moralment i social contra el model natural són la CUP i Junts pel Sí.

Un dels economistes de la casa és Juan Carlos Díez, encantat d´haver-se conegut, sempre que surt es promociona parlant del valor dels seus llibres o la gran importància de les seves conferències. L´han presentat en moltes ocasions a La Sexta Noche i Al rojo vivo; aquest estiu en una explicació sobre economia per fer-se l´interessant i el culte va dir als espectadors: «Com va dir Plató: "No podràs banyar-te dos cops en el mateix riu"». Plató? Qualsevol estudiant sap que aquest aforisme és el més conegut i cèlebre d´Heràclit d´Efes. Aquest és el nivell intel·lectual habitual de La Sexta.