Si algú pregunta per què s'ajunten en una llista govern, oposició i famosets, se li respon que la situació que vivim és excepcional. Si qüestiona que un president vulgui ser reelegit amagant-se per no donar explicació de la seva tasca de govern, l'argument és que la situació és excepcional. Si troba anormal que una candidatura incorpori famosos per l'única raó de ser famosos, ja que -com Lluís Llach- admeten que no tenen més mèrit que aquest, se li diu que la situació és excepcional. Els manaments de Junts pel Sí es resumeixen en dos: estimaràs Presidentmàs sobre totes les coses i creuràs que la situació és excepcional.
De tant repetir-ho hi ha il·lusos que s'ho han cregut, però la realitat és que només CDC i ERC van a la mateixa llista, ni tan sols la CUP ha cregut que la «situació excepcional» mereixi barrejar, amagar, enganyar i distreure els votants. L'ideal per a Presidentmàs -i els que li segueixen el joc- seria una sola llista, amb ell de número 4 i presidenciable pactat. Aquest cop no ha pogut ser, a veure la propera. Almenys la gent s'estalviarà anar votar, que només porta que preocupacions.
De situacions excepcionals la història n'està plena, i no per això s'ha enganyat els votants. Excepcional era reconstruir Alemanya després de la ?Guerra Mundial, i Adenauer va guanyar les eleccions del 1949 tan ajustadament que va haver de pactar amb els liberals. Excepcional era la situació als EUA després de Pearl Harbour o les Torres Bessones, i no es van ajuntar republicans i demòcrates. Excepcional era la situació britànica el 1945, tot just acabada la guerra i amb el país enfonsat, i no només es van presentar per separat laboristes i conservadors, sinó que el gran triomfador de la Guerra, Churchill, va ser més que derrotat, esclafat, i no va ni pestanyejar. Això són situacions excepcionals de debò, i és en aquestes quan cal ser més curós en respectar les regles. Ara bé, Churchill i els anglesos tenien més fe en la democràcia que els messies enviats del cel per conduir-nos al paradís.
