I l'europea?

«Rajoy no tenia pla B. De fet, tampoc no ha tingut mai pla A. Simplement s'ha deixat endur pels esdeveniments sense moure ni un dit:?el més urgent és no fer res»

25.09.2015 | 08:38

El lector entendrà que aquests dies resulti del tot irresistible referir-se, una vegada més, a l'espectacular intervenció del president del govern espanyol, Mariano Rajoy, davant dels micròfons d'Onda Cero, entrevistat per Carlos Alsina. No sé trobar millor manera de descriure l'actitud de Rajoy que valent-me d'un text de l'ínclit Pedro J. Ramírez. El director defenestrat d'El Mundo, es referia a Rajoy, en un cèlebre apunt al seu bloc del 8 de novembre de 2014, el dia abans del 9N, com «El estafermo». I el descrivia com «una veleta manejada por el viento, un diapasón que reverbera sonidos externos, un gong sobre el que golpea el mazo ajeno, un pelele en el torneo político que sirve en la misma carambola de saco de las bofetadas y títere de cachiporra». Exactament això: un estaferm. Davant d'una pregunta senzilla, senzillíssima, de Carlos Alsina, i veient la cara de desconcert, el tic nerviós de les cames, les ganyotes eloqüents dels seus llavis, s'imposa la necessitat de preguntar-se si, en aquell moment, Mariano Rajoy tenia cap connexió sinàptica activa.

Des que va començar «el procés», el govern espanyol ha adoptat una posició de quietisme propera a l'ataràxia. Donava la sensació que no sentia ni entenia res del que estava passant a Catalunya. S'ha mantingut enrocat en el no permanent, en el respecte a les lleis i la preservació de l'estat de dret. Arguments (per dir-ne d'alguna manera) que cauen pel seu propi pes, com mirarem de mostrar de seguida. Des de Catalunya, molts hem viscut durant mesos espaordits. Perquè aquest no reiterat només podia presagiar el pitjor: un pla B que aconseguís minar el procés molt abans que els ciutadans arribessin a les urnes. Hem viscut durant molt de temps intrigats per saber què es devia estar tramant als passadissos monclovites, perquè era evident que quedar-se quiet i no fer res de res, només podia beneficiar la causa de l'independentisme. Ara podem començar a respirar tranquils. Rajoy no tenia pla B. De fet, tampoc no ha tingut mai pla A. Simplement s'ha deixat endur pels esdeveniments sense moure ni un dit: el més urgent és no fer res.

Per no fer, Rajoy i el seu equip d'assessors que cobren una pasta, ni tan sols han rumiat una miqueta. Ja se sap que pensar és feixuc i cansa. Però a vegades t'estalvia de fer un ridícul monumental davant d'un micròfon. A Catalunya, hem dedicat aquests últims anys a fer una feinada d'informació, previsió i imaginació d'escenaris futurs. El Consell Assessor per la Transició Nacional (CATN) ha escrit centenars de folis amb consideracions jurídiques, institucionals, econòmiques, de política internacional, etc. La societat civil i els mitjans de comunicació han organitzat xerrades, conferències, debats caracteritzats pel pluralisme, on s'hi han pogut sentir veus de tota mena, procurant evitar el sectarisme, el cofoisme i l'excés d'optimisme. Els catalans, en definitiva, hem fet els deures. I acabem de constatar amb sorpresa majúscula que ni més ni menys el president del govern espanyol i líder del partit que més resistència ha posat des de sempre a les ambicions nacionals de Catalunya, ni tan sols ha tret els apunts de la motxilla, encara. A dos dies de les eleccions! No té ni la més remota idea de què diu la Constitució Espanyola en relació a una qüestió tan bàsica com les condicions de manteniment o pèrdua de la nacionalitat i s'ha de fer explicar la lliçó per un periodista, posant-hi ca?ra de «no fotis, doncs no en tenia ni idea!».

L'única resposta que hem pogut escoltar, com un mantra, per part del govern espanyol, i especialment de la seva vicepresidenta (perquè el president, ja se sap -i ja es comprèn-, no es prodiga gaire davant dels micròfons si no és per plasma interposat) és que Espanya és un estat de dret, que la sobirania recau en el conjunt de la població espanyola i que, per tant, qualsevol intent de ruptura unilateral serà inconstitucional i il·legal. D'entrada, l'estat de dret no pressuposa en absolut la democràcia. Vegin si no, aquesta breu citació: «La ley define claramente los límites jurídicos de la libertad». Podria haver-la dit aquest matí, en roda de premsa posterior al consell de ministres, la vicepresidenta del govern espanyol. Però resulta que la va pronunciar Manuel Fraga Iribarne, davant de les Corts, un llunyà 15 de març de 1966, en el seu discurs de presentació de la reforma de la Ley de Prensa e Imprenta (és a dir, la llei de la censura). Un estat de dret no representa cap garantia de democràcia. El règim dictatorial de Franco era un estat de dret, amb lleis d'obligat compliment, que establien «los límites jurídicos de la libertad». Però és obvi que no era ni volia ser democràtic. Espanya s'ha de pregun?tar si, a més d'un estat de dret, també vol ser un estat de dret democràtic. I la qüestió de la sobirania posa sobre la taula el problema del reconeixement dels drets de les minories. És evident que Catalunya no tindrà mai la força suficient per forçar cap canvi constitucional. El problema dels drets de les minories és un problema clàssic de teoria política. I mai no es resol apel·lant, simplement, a la superioritat numèrica de la majoria. Per la simple raó que aquesta és una solució manifestament injusta.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema