Hi ha més de mig segle de distància entre l'enderroc del convent cistercenc de les Bernardes, al barri del Mercadal de Girona, i l'enderroc del convent de les Adoratrius, a l'illa de cases delimitada pels carrers Pare Claret, Joan Maragall, Lorenzana i Migdia.

L'enderroc de les Bernardes va ser una conseqüència directa de la reacció contra la sublevació militar del 17 i el 18 de juliol. Els comitès van emprendre, de manera immediata, la demolició de l'església del Mercadal i del convent de les Bernardes. El Mercadal va quedar a mig fer i, després de 1939, fou reconstruït. En canvi, les Bernardes van ser objecte d'un enderroc total i el rastre de l'antic convent es perd en la memòria del temps i en el nomenclàtor dels carrers. L'Ajuntament de la ciutat havia projectat substituir les dues edificacions religioses per una nova plaça del mercat i carrers més amples tot volt, com explicava a portada L'Autonomista de dissabte 29 d'agost del 1936 (Urbanització de les Bernardes. La nova plaça Mercat. Croquis de la urbanització de les Bernardes). Però aquest projecte va quedar en suspens i els terrenys de les Bernardes varen ser aprofitats per a nous edificis al carrer de Santa Clara, com el dels serveis de salut.

Passat el temps, i per uns camins ben diferents, va arribar el torn del convent de les Adoratrius i el seu hort i jardí. Poca gent deu recordar ja a Girona l'antiga tanca que delimitava la finca de les Adoratrius, de la qual només es podia tenir una visió panoràmica des de les habitacions de la Clínica Girona. Els nous temps i les noves oportunitats van permetre una operació molt complexa, però reeixida, que va donar lloc a una nova plaça, un hotel, el Carlemany, una promoció immobiliària, un gran aparcament i un convent nou per a les Adoratrius, més reduït però amb més confort.

La plaça va rebre el nom de Miquel Santaló i Parvorell (Vilaür, 1887-Guadalajara, Mèxic, 1962). La formalització de la plaça pot ser discutible i hi ha opinions per a tots els gustos, no obstant, hi ha una total unanimitat en l'acceptació del canvi radical d'aquella zona de l'eixample tan mancada d'espais públics. De fet, l'èxit més gran de la plaça Miquel Santaló és l'ús continuat i intensiu que en fan els gironins.

Miquel Santaló, que fou alcalde de Girona de 1931 a 1933, és, així, el pont que uneix la ciutat republicana amb totes les seves il·lusions, contradiccions i desenganys, i la nova ciutat democràtica. Els nous temps, i l'urbanisme, havien permès solucions menys dràstiques però més efectives per fer avançar la ciutat pel camí del progrés i la modernització.

Resulta, però, que potser poca gent para atenció al nom de la nova plaça. Molt pocs es deuen fixar en el significat profund de la reivindicació de la memòria i del pont que s'estableix entre dos moments històrics, i entre ajuntaments de signes diversos. La memòria de Santaló és fràgil a Girona. I, en canvi, és un personatge de primer nivell, amb una petjada profunda, en el terreny intel·lectual, des de la pedagogia i la geografia, amb diverses obres sobre geografia comarcal o sobre la divisió territorial, i amb un exercici efectiu de la seva vocació didàctica a l'Escola Normal de Girona i a la de la Generalitat. I una petjada, igualment intensa, en el terreny polític des del seu compromís municipal i la seva vinculació amb la política espanyola, per poc temps, com a ministre durant l'any 1933 i, sobretot, com a diputat a Corts, i com a vicepresident de les Corts fins al final de la República, amb un paper rellevant a la demarcació de Girona i amb llocs de responsabilitat a Esquerra Republicana de Catalunya.

Els seus anys d'exili amb la seva dona Adelina Cortina, també molt activa en el camp de la pedagogia i la política, i els seus fills, transcorre entre França i Mèxic. La família Santaló ha deixat, en forma de dietaris, uns testimonis molt vius dels primers moments de l'exili, vistos sobretot amb ulls d'infants i adolescents. La rellevància del personatge no li va estalviar dificultats, malgrat que durant un temps va ocupar, en successius governs de la República a l'exili, el càrrec de ministre d'Instrucció Pública i, amb aquesta finalitat, va residir uns anys a París. Però els testimonis més punyents i més precisos són les diverses comunicacions de signe polític i el debat sobre la política catalana i espanyola des de l'exili. Santaló va mantenir un contacte intens amb Carles Pi Sunyer, Josep Irla, Josep Tarradellas i altres dirigents d'Esquerra Republicana.

Durant molts anys, la memòria de Miquel Santaló s'ha mantingut viva gràcies als treballs publicats a la Revista de Girona pel professor Josep Clara Resplandis. I, ara, disposem del llibre que acaba de publicar el professor Salomó Marquès: Miquel Santaló i Parvorell. Professor i polític republicà (Lleida, Pagès editors, col·lecció «La maleta de l'exili», 2015), que ens aporta una biografia succinta, però molt documentada, i una edició de textos diversos molt il·lustratius i aclaridors del capteniment de l'exalcalde gironí. En la tria de Salomó Marquès hi ha textos de caire familiar, de la seva dedicació a la pedagogia, del seu vessant cívic i polític, i de la seva peripècia a l'exili francès i mexicà.

Mentre esperem la tesi doctoral de Xavier Carmaniu, aquesta aportació esdevé una eina imprescindible i un llibre de referència amb les dades bàsiques biogràfiques i bibliogràfiques de Miquel Santaló i Parvorell.