Pep Guardiola votava per avançat, dijous, al consolat espanyol a Munic, i posava cara de «sí», amb un somriure i certa brillantor en la mirada, un símptoma que deu tenir intacta la fe en un procés que, en paraules seves, «ja no té marxa enrere». Demà diumenge, 27-S, és previsible, d'acord amb el qual avancen les previsions demoscòpiques, que centenars de milers de catalans també introdueixin la papereta a l'urna amb rostre afirmatiu, esperonats per la tan proclamada transcendència històrica del moment i anhelosos d'una nova pàtria, més petita però hipotèticament més rica i més plena. Tot fa pensar que el «sí» estarà a diputats llum de la primera força del «no» (veurem què acaba passant amb el percentatge de vots) tot i el candidat Romeva, un cap de llista fluixíssim que amb el seu paper d'estrassa, això sí, atorgarà més mèrit a l'anunciada victòria dels partidaris d'un nou Estat, ja veurem si d'Europa o no.

L'endemà de demà, sí o sí, s'haurà de començar a parlar de la mare dels ous i els dos bàndols tenen l'obligació de llançar-se a la recerca del desllorigador de tot plegat, amb una nova contesa electoral a l'horitzó, aquesta amb caràcter més general. Uns començaran la partida amb els vots a favor; els altres, amb la legalitat i els suports internacionals, almenys els de caire més oficial, de la seva banda.

Ara no és l'hora de comportaments com els d'Alfred Bosch-l'honora la disculpa, per cert- i d'Alberto Fernández Díaz al balcó de l'ajuntament de Barcelona. Ara no és l'hora de l'esperpent ni de l'exabrupte. Ara no és l'hora d'entonar L'estaca, que ja va caure fa molt de temps. L'endemà de demà ens convé serenor i política de veritat, i no perdre de vista que qualsevol nit pot sortir el sol, «que casa meva és casa vostra, si és que hi haÉ cases d'algú» (Jaume Sisa, 1975; visionari sideral).